La meua Bultaco metralla marca el ritme del seu cor metàl·lic que
no compassa amb el meu que va guiat per una emoció presidida pel
desconcert i la incertesa que em produïx allò que m'és desconegut,
el paisatge em resulta tremendament inusual i per tant atraient.
Des d'una cima observe les artèries rurals posant rumb a la
ciutat, el vent oferix al meu rostre una sensació de frescor que
es transmet per tota l'espina dorsal com ho fa el pistó a la
biela, m'agrada aquesta sensació fredolina, el cos respon d'una
manera plaent a l'avís, m'aborrone, em protegisc amb una caçadora de
cuir, i reinicie el viatge.
Les cases disseminades s'alcen modelant l'espai, es diria que la
pedra de l'entorn i el fang de les teules ocupen un lloc tan
natural com abans de ser desorganitzades o desubicades del lloc
d'origen. És tant l'encant que semblen haver-se aixecat elles
mateixes, sense la intervenció de la mà de l'home, havent-se
ubicat en l'únic espai que l'hàbitat els té reservat, el fum de
la xemeneia encara acreix aquesta sensació, pareix que respiren, i
de fet respiren, saviesa en cada porus de la seua pell. Son els palaus del poble. Paisatge
somiat que ara recrea la vista. En l'interior, les bigues de pi
blanc exemptes de retocs, creen en el seu conjunt amb les pedres
del terreny, estances úniques.
La proximitat del bosc m'impregna d'una sensació estranya alhora
que agradable, la vibració de l'ecosistema calibrant-se amb la del
meu cos produïx un letàrgic plaer i potència l'eufòria, aquest
calibratge he degut generar una quantitat tal d'endomorfina que el
palpite em fa parar, aparque la Bultaco en un baladrar, el verí de
la seua sàvia repel·lix els seus enemics naturals però exercix una
atracció itinerant sobre la meua persona, són tants que des de la
cima pareix que estan surant, de la mateixa manera que em concep
a mi mateix en esta fase excelsa, que promet buscar insistentment
a partir d'ara, mes estire desplegant la força de l'animal que
porte dins, sent que s'està produint com una mena de
desintoxicació.
Benvingut, és la paraula que ressona una vegada i una altra en el
meu interior, la crida del bosc, pare el motor, sacrificant el seu
constant i metàl·lic palpitar pel del cant d'un exercit
d'estornells en formació, tombant mire al cel i no deixe
d'admirar-me del poder que dona la cohesió social.
De moment he tingut prou, també sent la crida del tecnològic,
desitge integrar la maquina com un element mes d'aquesta conjunció
d'elements que s'esta produint, però costa, em dic a mi mateix que
ella és naturalesa, perquè és producte de l'enginy humà, però
no,de moment no em valen els arguments, no em convenç, em munte en
ella, decidisc recórrer a l'híbrid, la crida del bosc i la del
tecnològic amalgamats,trobe que el desfasament és palpable, el
bosc inalterable durant mil·lennis i el tecnològic punta i cresta,
es freguen, van a frec un de l'altre. Moment culminant front a perdurabilitat
