l'efeminat

Com el fum enfosquint la claror del foc, enyorava els hòmens, hi tenia un record vague. Feia anys que ningún home el cortejava. Reclòs a la presó del franquisme, tancat des de feia tres anys i encausat per la llei de vagues i malfactors, envejava aquells moments en que les manasses rasposes del seu amant l'acariciava amb tot l'amor del mon. Tirava molt de records, no li'n quedava altra , i mai aquella maquinaria feixista va fer mossa en el sue tarannà, perquè ell, a diferencia d'altres efeminats, havia descobert la riquesa del seu jo. A la cel·la, a voqueta de nit, es maquillava. A la part nord del pati de la presó, voltant la sequia mare hi creixen roselles, i just en el voraviu de la sequia havia fet rels un magraner esplandit de tortuós tronc. Com l'efeminat era procedent del Marroc, havia aprés de les dones berbers a fer una tintura natural de rosella i granada utilitzada com a pintallavis des de feia segles.  A la llum del ciri, aquella cara arredonida amb la brillantor que li donava als ulls la riquesa del seu jo i amb els llavis endiumenjat, semblava la de una veritable dona, i axi,mentre es produïa la muda, aquest efeminat surarava aïllant-se de la la barbàrie.