dimecres, 4 de novembre del 2015

L'harmonia de les esferes del univers

Aquell equip de bàsquet era veritablement un equip. Per a qualsevol persona poc coneixedora del mòn de la cistella era una mica inaudit que una persona tan baixeta poguera ser l'entrenador, per als aliens, les persones baixetes estan excloses per llei natural. Aquest home, tenia una visió molt particular del que havia de ser un equip de bàsquet, i no ho dic especialment per la visió que tenia de baix cap a dalt a dins d'una pista, si no per la seua a concepció d'equip, per a ell un equip de bàsquet era com un motor, i constantment feia al·lusió al mon de la mecànica per a explicar als seus jugadors tan defectes com virtuts.

Un dia vingué un equip americà, estaven de gira per Espanya, s'havia creat una gran expectació en la vila. Entre l'equip local, tot i que, el seu entrenador era un entusiasta i sabia com insuflar moral al seus, tenien por de rebre una pallissa d'escàndol. Arriba el diumenge i només veure'ls baixar de l'autobús es van quedar muts, aquell equip lluïa un equipatge brillant de color negre amb brodat d'estrelles daurades, les sabates d'esport portaven una mena de ressort que els fia impulsar cap a munt, la presencia de negres en la plantilla americana incrementa el nivell de pànic a fer el ridícul, a més,  eren tots d'una alçaria poc habitual. L'entrenador talment com el seus jugadors, intuí que els americans devien ser un equip invencible, inabastable, demolidor, però, aquest científic del joc, no les tenia totes, abans devia sentir el motor.

Els dos equips eixiren a la pista a escalfar i assatjar,  el mister s'allunyava una mica per a escoltar el pilotejar dels americans, aguditzà la oïda al màxim tant que inutilitza la vista. De vegades semblava un boig o un rastrejador nadiu de la selva aborigen australiana escoltant la mare terra o un saurí detectant aigua en el desert. Al seu equip sempre els demanava que els engranatges no tingueren massa perdudes per fricció.

D'una revolada se incorpora al grup, li feren rogle, es produí un silenci momentani i els va dir,

- xiquets, no hi ha de que preocupar- se, la xapa es perfecta, el model es aerodinàmic, però el motor esta gripat-.
- i aixo? , li pregunta un dels jugadors- 

Es sent massa la pilota, es mal símptoma, en un equip ben engranat, la pilota quasi no bota, perqué cadascú esta col·locat en el seu joc, com l'esferes del univers. L'equip es pot moure a tota velocitat per la pista, però la posició d'un respecte als altres i la dels altres respecte a ell ha de estar prenyada d'harmonia.


El partit acabà en una victòria contundent a favor dels locals.

divendres, 22 de maig del 2015

El pont romà


De sobte,després d'haver arribat a una cima, puc dir que vaig veure el paradís, em vaig emocionar, aquell paisatge provoca una revolució interior, un mena de revelació, va ser com si m'haguera fos el en paisatge, i aquest proces no em passa desapercebut, vaig estar uns segons sentint els efectes de la fusió. Me'n adoni, que havia estat molt de temps desconnectat de la natura, i que ara aquesta em rebia com un dels seus, tal volta inclús pot ser em reclamava, i vaig pensar en la mare terra, ella m'havia reconegut com a un dels seus, tot i que jo havia sigut durant molt de temps una mena d'exiliat a la magnificent urbs. El barranc esplandit, perfectament encaixonat, parets abruptes de pedra calcaria,ganivets tallants de pedra, tota una gama de grisos des de el més fosc al méss clar, era la seua pell porosa abrupta i arestosa, bona per a escalar i menjar-se-la a abraçades. Feia molt de temps que no em sentia tan agermanat amb la natura. El barranc portava un fil d'aigua tan clara como els meus pensaments ara depurats sols pel fet de retrobar-me, i es que havien quedat desfetes les banalitats,esmicolades, com també els circumloquis vers temes poc alentidors, eufòria a doll, mes avall una petita cascada, i just baix nostre, el pont roma,vist des de la cim, a vista d'au, pareixia como si fos la branca d'un mil·lenari arbre, nascuda d'una de les parets del barranc i embrancada en l'altra, como si la muntanya partida necessitara de d'aquesta mena d'arteria per el transvasament de saba, el temps l'havia integrat de tal forma que a mi se m'entoixava l'arteria d'un esser viu, la magnificència hi havia donat pas a un camuflatge camaleònic. Als baranatge de les murades, la vegetació herbàcia hi havia trobat el seu lloc entre els clevills dels sillers, però la pedra encara es deixava veure, devia fer molt de temps que no passava ningú, en quan passí, notí el corrent del transvasament que havia imaginat, una flairada del aroma del romer arriba encarrilada per les murades fins a mi, tan al galop que pareixia voler enlairar-me, tal va ser aixi, que fins i tot vaig trontollar una mica, després vaig notar com un petit tremolor que es va transmetre dels peus a la resta del cos. Me'n adoni, que hi havia arribat allí sense adonar-me'n, tal vegada cridat per ell, inconscient, sense advertir en cap moment el perill que comportava el pas de la muntanya fins al embrancament del pont a una de les parets. 

dilluns, 30 de març del 2015

l'efeminat

    Com el fum enfosquint la claror del foc, enyorava els hòmens, hi tenia un record vague. Feia anys que ningún home el cortejava. Reclòs a la presó del franquisme, tancat des de feia tres anys i encausat per la llei de vagues i malfactors, envejava aquells moments en que les manasses rasposes del seu amant l'acariciava amb tot l'amor del mon. Tirava molt de records, no li'n quedava altra , i mai aquella maquinaria feixista va fer mossa en el sue tarannà, perquè ell, a diferencia d'altres efeminats, havia descobert la riquesa del seu jo. A la cel·la, a voqueta de nit, es maquillava. A la part nord del pati de la presó, voltant la sequia mare hi creixen roselles, i just en el voraviu de la sequia havia fet rels un magraner esplandit de tortuós tronc. Com l'efeminat era procedent del Marroc, havia aprés de les dones berbers a fer una tintura natural de rosella i granada utilitzada com a pintallavis des de feia segles.  A la llum del ciri, aquella cara arredonida amb la brillantor que li donava als ulls la riquesa del seu jo i amb els llavis endiumenjat, semblava la de una veritable dona, i axi,mentre es produïa la muda, aquest efeminat surarava aïllant-se de la la barbàrie.