Fi

He sentit la calma tant de colp
que els músculs fan pedra calenta
i el cervell planura plena.
Ara que ja no queda carn ni ossos,
podré enlairar-me i volar?

He esperat tant, pare,
i en tan poc temps,
que m'he buidat de d'alt a baix,
de força i d'esma
i m'he omplert de nafres fresques.

Què en faré d'eixes nafres?
Em sents?
-Les colliré una a una amb cura i pausa,
les assaboriré a poc a poc i
em reviuràs una altra volta.

Ara

Ara que ja no estàs no sé que dir-te.
No sé si escriure un cant excels o
arreglar la roda del cotxe.
(De matí he trobat la tortuga panxa en l'aire,
als peus del llit).

Ara que ja no hi ets,
passeje sobre un pis transparent que roman,
i deixa veure els fonaments que s'enrunen
en un abisme interminable a cada passa.


Ara que ja no estàs,
buidaré armaris i golfes,
torcaré tarimes i marbres,
obriré portes i finestres.
Ploraré suor gota a gota.

Ara que ja no hi ets,
es desfà el nus de la corbata,
es deslliguen els cordons de les sabates,
es descorden els botons de la camisa,
s'avaloten els cabells.

Ara que ja no estàs,
revisaré els nusos de la xarxa,
en desfaré alguns, en refermaré altres.
Triaré la pescada.

Hola a tots!!! Quant trobe a faltar les sessions del curs!!! No he trobat una altra manera d'enviar un missatge que arribe a tots i per això ho publique per ací: Vos invite a una visita guiada al Museu de Belles Arts dijous que ve, 17 de juliol a les 16:30 hores. Podeu anar confirmant la vostra assistència per correu electrònic a rodriguez_estron\@gva.es

Besets, Estrella 


 Perdó: Hi ha un error en el meu correu electrònic, el correcte és: rodriguez_estron@gva.es. Sense "/".

Recomanació, la Profe esporga el poema "A quatre metres", procés de creació...suggerències...

A quatre metres

Costa sentir, de vegades costa.

El problema rau, sovint, en el context o en els detalls
i tot plegat depèn de nosaltres. 

És una búsqueda contínua,

Un esforç de martell i de corriola

Un camp que llaurem àvidament i que dóna fruit.

I també és una configuració, un parar lúcid, un escorç 'multiaxial'.

Intuïció suau de les arestes en la pedra. Senzillesa.

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

A quatre metres

Alumne: Adelito.

 A  quatre metres...recomanació de la profe...ESPORGAR

Costa sentir,de vegades costa... / o / Costa sentir, de vegades costa.

I el problema rau, sovint, en el context o en els detalls/ o / El....

i tot plegat depèn de nosaltres.

És una búsqueda contínua...

    un esforç de martell i corriola,

    un camp que llaurem àvids, i que dóna fruit.

I Sentir és (també) configurar, un parar lúcid, un escorç...

Intuïció suau d'arestes en la pedra / o/ ran de pedra/ dins la pedra/ vers la pedra. Senzillesa. 

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

(RECOMANACIÓ, EN  TINC DIVERSES VERSIONS, I MANERES DE PUNTUAR, EL POEMA UNA VEGADA ACABAT S'HA DE GARBELLAR, TREBALLAR, EL QUE JO HE FET ARA, ÉS ESPORGAR...I "ADELITO" QUE HI FAÇA LA RESTA ESCOLLIR PERQUÈ ÉS SEU. ) IGC. La profe-

A quatre metres

Costa sentir, de vegades costa...

I el problema rau, sovint, en el context o en els detalls
i tot plegat depèn de nosaltres. 

És una búsqueda contínua...

         un esforç de martell i corriola,

         un camp que llaurem àvids i que dóna fruit.

I  és també una configuració, un parar lúcid, un escorç...

Intuïció suau de les arestes en la pedra. 
Senzillesa.

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

...a quatre metres

RENAIXENÇA, Alumne Fernando.

Renaixença

Les fulles del vell plataner es precipitaven sobre un sòl esvarós banyat per la pluja matutina. Algunes es resistien a caure per a complir amb el cicle natural de la vida, d’altres eren transportades per la brisa i allí per centenars de mils s'agrupaven en un racó de la plaça des d’on ja no tenien escapatòria. Les fulles en les seues diverses tonalitats, estadis i grandària, vestien la plaça d'un color tardorenc, que els agranadors s'encabotaven a esborrar. A mi m'agradava notar l'estora vegetal sobre els meus peus, el so que provoca la xafada, perquè aquella estora de fulles albergava tota la màgia, substrat de la vida. Per moments m'imaginava endinsant-me en la selva amazònica, però aquells agranadors pareixien verdaders devoradors.

Els jardins de la glorieta eren l'únic pulmó que hi quedava, el ciment havia perdut la batalla en aquella illa, aquells dies el vent es va oferir com  aliat i era des de l'illa des d'on es produïa l'atac, per moments semblava que s'aconseguia. Les fulles venien en allau i no eren suficients ni les graneres fetes amb branques fines d'albaida, ni les aspiradores. Els carrers anaven adquirint l'aspecte del bosc, inclús alguns animals poc habituals en la ciutat començaven a fer acte de presència; els gossos ensumaven inquiets l’ara inconeguda albereda: es multiplicaven les aromes i s'aplacava l'olor d'albelló, el vent oferia un cant inusitat, tremolaven les branques i era allí on rossinyols i altres cantors s'albergaven del temporal. S'havia guanyat l'albereda, ja era  nostra. Una esquirol silvestre s'alegrava entre la fullaraca, els àlbers centenaris havien col·laborat amb l'illa, les fileres dels àlbers, les branques de les quals es besaven en el cel, tenien per fi, un sòl acord amb la seua naturalesa salvatge.

En un cantó un grup de jubilats criticaven amb desvergonyiment la poca eficàcia d'aquells treballadors públics.

La ciutat anava perdent el color gris, l'estora pareixia voler estendre's més i més, semblava un ésser viu, disposat a perpetrar-se, em sentia part d'aquell procés en què d'alguna manera el paisatge originari tractava de tornar com el riu al seu vell llit i va ser així d'aquesta manera com em vaig vore embolicat en esta rebel·lió del natural, el vent com a aliat dels fulls també havia dissipat la por, avancí segur, com no ho havia fet mai, el cabell s'havia embolicat en la meua cara, tenia dibuixat un somriure explosiu d'autosatisfacció i de victòria. El  bosc s'havia fet extensible.

Era nostra l'albereda, en realitat no havíem guanyat la guerra, ni tan sols una batalla, era una xicoteta escaramussa, però esta ens havia donat ales, vaig imaginar al guepard enfilar per la branca caiguda, a la civilització enfonsar-se, però prompte vaig despertar i vaig tornar a mi mateix; no podíem cantar victòria, l'esquadra dels agranadors no sols s'havia reforçat sinó que s'havia organitzat. Un clavill en el paviment provocat pel creixement de l'arrel d'un ficus mil·lenari em va encoratjar, cridí al bosc, l'incití a la lluita, vaig sentir la seua presència, m'abrací al tronc d'aquell ficus trencador, vaig sentir la seua força i avancí sense por: el bosc s'engrandia i els seus tentacles es feien notar, però la ciutat encara era del ciment i de la civilització.

A boqueta de nit, havíem sigut reduïts; el marbre del sòl de l'albereda lluïa imponent. Mirava amb tristesa, aquell espai urbà robat a la selva.

Em va sorprendre la facilitat amb què havia aconseguit trepar a la cima d'aquell om centenari, sense pensar. Des d'allí vaig poder contemplar una altra xicoteta illa d'exuberant vegetació en fase d'expansió, es tractava d’un jardí rodejat d'una muralla que impedia l'avanç del ciment, l'illa pareixia voler obrir-se cap a la mar, avancí incòmode seguint la ruta del meu costat salvatge, obrint-me pas per territori enemic i hi arribí finalment.

Assentat davall l'ombra del ficus del jardí, em vaig trobar amb un home de mitjana edat que mirava amb excitació l'avanç del bosc, me n’adoní  que ambdós estàvem lluitant en el mateix ban i mirant-me fixament,  em va dir:

Se allò que busques, em busques a mi, jo sóc, jo sóc l'home salvatge.

 I junts,  avançàrem cap a la mar oberta que en eixe moment , començava a recuperar les seues dunes.

Fernando .-Alberic.-

Bevolguts/des aumnes...una coseta abans de publicar...o en l'actualització

Benvolguts/des alumnes... he vist que alguns i algunes ja heu penjant relats, poemes...estic molt contenta del treball del grup. Els i les que esteu interessats/des a publicar al bloc i voleu que us revise errades, envieu al meu correu els treballs. Ara penjaré el text de Fernando: Renaixença, al qua lhe canviat alguna coma, errada, o castellanisme, mínim retoc per tal que sonara a la vista amb la gran bellesa que desperta...prenyat d'harmonia, no he tocat massa perquè era genial, espontani.Alberto, Ximo, entre la resta del grup si voleu passeu-me els relats i us els reenviaré, i els canvieu, si cal. Antin ja ha publicat el seu relat bellíssim també i una història de vida verdadera...té aterial per a emplenar fulls i fulls si s'ho planteja... Casament, i la resta...estic encantada del que hem fet, qui sap si hi ha una segona part, amb tot la Itaca literària ara... ara comença. Vaig a penjar el text de Fernando. i SI VOLEU CÓRRER LA VEU...ja sabeu...faig correccions, assessore, tallers, cursos, etc...i ja sabeu!!!

Salut I BON ESTIU!!!

 IGC.

EL CASAMENT

Era el dia del seu casament, un dia d'il·lusions, un dia de somnis.

El carruatge que la conduïa a l'esglèsia va aturar-se a la porta de casa, casa de la seua germana Pilar 18 anys major que ella, la qual l' havia tingut un any en la seua casa per ensenyarl-li com era ser una dona casada i no fer coses que no li pertanyien a una xica decent. La seua germana també era artista, una artista molt coneguda en el seu temps i que havia fet molts diners.

Va ser la seua germana Pilar qui li comprà el trage de nóvia, un trage blanc, brodat en fil d'or, i el vel, el qual era de randa de Brussel·les. Ella es veia guapa, encara que es queixava del monyo que li havien fet gens bonic, ''gens bonic'' es deia ella quan es mirava a l'espill.

Va pujar al carruatge, i passejava pels carrers de València on la portaria a la Verge. Es casaria en el Cambril de la Verge on només es podien casar uns pocs, la gent de bé.

Darrere deixava el seu món. El recorregut era pels carrers que sempre havia caminat, i ara li semblaven tan diferents, com si estiguera en una altra ciutat.

Mirava els carres, la gent la mirava a ella, i ella a la gent, fins i tot la saludaven malgrat no conéixer-la. Ella no sentia res, la gent parlava, cridava, i ella no se n'adonava.

– Mira mamà una xiqueta de comunió! –cridà una xiqueta del carrer al vore-la passar.
• – No, no! És una nóvia!

De sobte es va tornar a la realitat, mirà la xiqueta i li va fer un somriure, inclús començà a saludar la gent, com si ella fóra una princesa.

Al seu pensament li vingué la paraula, marit, marit? Em case!! Amb un home que m'estima i jo l' estime, ell em pujarà al més alt.

L' art es va unir, la seua passió per l'art va ser la flama que va encendre els seus cors.

''El teu iaio es va enamorar de la meua gola, abans d' enamorar-se de mi, el seu amor per mi arribaria després'' això és el que em deia la meua iaia.

Era quasi una xiqueta, i anava a ser dona en només uns moments. Dona en un món nou que tal vegada li vindria gran. ''Seria capaç?'' –es preguntava-

Però en eixos moments veia el rostre del seu Juanito i va dir: estic fent el que és correcte.

Arribà a la Verge i ell l'ajudà a baixar del carruatge, ell sempre l'ajudaria en la seua vida, una nova vida que començava amb ell.

Quan acabà la ciremònia, anaren a Sta. Caterina, a fer-se el xocolate, anava vestida de nóvia, la gent s'acostava a donar-li l'enhorabona, gent molt elegant: els hòmens amb barret de copa i les dames en preciosos vestis i barrets lluint les seues joies.

Després anaren a casa a camviar-se de roba. Ella un preciós vestit de color blau, a joc amb l'abric, la part de dalt estava tota brodada, i ell un vestit de jaqueta amb un abric gris i barret de bombí, la roba apropiada per a anar al restaurant, a la platja, a la Marcelina. Aixó també ho hauria d'aprendre després: quina roba es portava segons l'hora del dia.

I va ser en la quietud de l'habitació a soles per fí, ell la besava, l' apretava cap a ell, però no hi havia temps, els invitats esperaven.

Arrribà la nit i tornaren a casa, esta vegada tampoc hi havia temps, devien de camviar-se de roba i ficar-se el vestit de ball, el ball de nit que es feia per Carnestoltes, en el teatre Principal, on es llevaven les butaques i es convertia en un saló de ball.

El trage era d'atzabeja i perles, que el seu Juanito li havia regalat de la tenda ''la Cubana'', trages exclusius de París, i les sabates folrades amb motius de perles cultivades.

Sabates que ella no parava de mirar i pensar que feia tans sols unes hores, tenia només un parell de sabates que es posava els diumenges, la resta de la setmana anava amb espardenyes.

Ja molt entrada la matinada tornarien a casa, ja estaven a soles els seus ulls es buscaven, es desitjaven, quan el seu Juanito li desgarrà el trage i van anar caient una a una les perles del vestit, com una cascada, a terra.

El temps passava, temps a vegades somniats, a vegades realitat, un temps dolç i confós.

Però els somnis tenen el seu temps. Un somni, un desig, una vida, que només va durar quatre anys, el seu amor, el seu Juanito, un dia no va despertar i els somnis d'ella ara serien uns altres...

Por: Antin Ballester