EL CASAMENT

Era el dia del seu casament, un dia d'il·lusions, un dia de somnis.

El carruatge que la conduïa a l'esglèsia va aturar-se a la porta de casa, casa de la seua germana Pilar 18 anys major que ella, la qual l' havia tingut un any en la seua casa per ensenyarl-li com era ser una dona casada i no fer coses que no li pertanyien a una xica decent. La seua germana també era artista, una artista molt coneguda en el seu temps i que havia fet molts diners.

Va ser la seua germana Pilar qui li comprà el trage de nóvia, un trage blanc, brodat en fil d'or, i el vel, el qual era de randa de Brussel·les. Ella es veia guapa, encara que es queixava del monyo que li havien fet gens bonic, ''gens bonic'' es deia ella quan es mirava a l'espill.

Va pujar al carruatge, i passejava pels carrers de València on la portaria a la Verge. Es casaria en el Cambril de la Verge on només es podien casar uns pocs, la gent de bé.

Darrere deixava el seu món. El recorregut era pels carrers que sempre havia caminat, i ara li semblaven tan diferents, com si estiguera en una altra ciutat.

Mirava els carres, la gent la mirava a ella, i ella a la gent, fins i tot la saludaven malgrat no conéixer-la. Ella no sentia res, la gent parlava, cridava, i ella no se n'adonava.

– Mira mamà una xiqueta de comunió! –cridà una xiqueta del carrer al vore-la passar.
• – No, no! És una nóvia!

De sobte es va tornar a la realitat, mirà la xiqueta i li va fer un somriure, inclús començà a saludar la gent, com si ella fóra una princesa.

Al seu pensament li vingué la paraula, marit, marit? Em case!! Amb un home que m'estima i jo l' estime, ell em pujarà al més alt.

L' art es va unir, la seua passió per l'art va ser la flama que va encendre els seus cors.

''El teu iaio es va enamorar de la meua gola, abans d' enamorar-se de mi, el seu amor per mi arribaria després'' això és el que em deia la meua iaia.

Era quasi una xiqueta, i anava a ser dona en només uns moments. Dona en un món nou que tal vegada li vindria gran. ''Seria capaç?'' –es preguntava-

Però en eixos moments veia el rostre del seu Juanito i va dir: estic fent el que és correcte.

Arribà a la Verge i ell l'ajudà a baixar del carruatge, ell sempre l'ajudaria en la seua vida, una nova vida que començava amb ell.

Quan acabà la ciremònia, anaren a Sta. Caterina, a fer-se el xocolate, anava vestida de nóvia, la gent s'acostava a donar-li l'enhorabona, gent molt elegant: els hòmens amb barret de copa i les dames en preciosos vestis i barrets lluint les seues joies.

Després anaren a casa a camviar-se de roba. Ella un preciós vestit de color blau, a joc amb l'abric, la part de dalt estava tota brodada, i ell un vestit de jaqueta amb un abric gris i barret de bombí, la roba apropiada per a anar al restaurant, a la platja, a la Marcelina. Aixó també ho hauria d'aprendre després: quina roba es portava segons l'hora del dia.

I va ser en la quietud de l'habitació a soles per fí, ell la besava, l' apretava cap a ell, però no hi havia temps, els invitats esperaven.

Arrribà la nit i tornaren a casa, esta vegada tampoc hi havia temps, devien de camviar-se de roba i ficar-se el vestit de ball, el ball de nit que es feia per Carnestoltes, en el teatre Principal, on es llevaven les butaques i es convertia en un saló de ball.

El trage era d'atzabeja i perles, que el seu Juanito li havia regalat de la tenda ''la Cubana'', trages exclusius de París, i les sabates folrades amb motius de perles cultivades.

Sabates que ella no parava de mirar i pensar que feia tans sols unes hores, tenia només un parell de sabates que es posava els diumenges, la resta de la setmana anava amb espardenyes.

Ja molt entrada la matinada tornarien a casa, ja estaven a soles els seus ulls es buscaven, es desitjaven, quan el seu Juanito li desgarrà el trage i van anar caient una a una les perles del vestit, com una cascada, a terra.

El temps passava, temps a vegades somniats, a vegades realitat, un temps dolç i confós.

Però els somnis tenen el seu temps. Un somni, un desig, una vida, que només va durar quatre anys, el seu amor, el seu Juanito, un dia no va despertar i els somnis d'ella ara serien uns altres...

Por: Antin Ballester