El
modernisme
Em
pregunte que fa nàixer un moviment artístic, quin fil conductor fa
teixir el somnis dels artistes de forma casi simultània? Tal
vegada un fil invisible. Siga com
siga el contagi es fa evident i la boleta de neu va fent-se
gran. Les idees, de vegades, es mostren sense epicentre, com el foc,
que es va descobrir en diferents regions del planeta, en poc de
temps, sense aparent connexió. Altres vegades una boira espessa
cala fins les fibres sensibles dels intel·lectuals,
qui sap? De
vegades un sol home
pot fer esclatar un moviment que perdurarà segles i a més
a més
li donarà entrada al següent moviment, deixant la seua empremta. En
canvi, supose, que en la major part dels casos, tot moviment és
conseqüència d'una reacció, pot ser després es produeix el
desencadenant i esdevé la reacció en cadena,(tan esperada per mi en
temps de sequera d’idees,) on el contagi immaterial s'anomena idea.
L'idea que ha
pogut estar latent durant temps i ha
emergit poderosa quan les condicions externes ho han propiciat, la
idea
originària
que deixarà la seua natura de quimera, per traduir-se en catedral o
en pinzellada, la
idea
que en mans de
l'home,
deixarà de ser ingràvida. Benvinguda al món
material.
Recorde,
como
si fóra
ara, aquella
mansió abandonada enmig del camp, puc
veure-la, rodejada
de taques de boscos i d’atraients llacs d'aigua clara que li fan
d'espill a la lluna en la nit estrellada i on natura hortolana
i salvatge no competeixen si no que es complementen, atorgant-se
plena gràcia
l'una a l'altra, acaronant-se, donant-se la benvinguda, aprofitant-se
ambdós del reguers i séquies
encara medievals, volent-se, envoltant-se, tocant-se i besant-se,
diversificant l'espai, aromatitzant-lo, humanitzant-lo. On el falcó
no entén de fronteres i campeja lliurement per terra llaurada i
troba refugi en la silvestre i és
el pas d'una a l'altra la que de vegades resulta confosa, ara per
ara, l'una es menja l'altra, però son el nesprer i la pomera els que
es mantenen ferms en l'empedrat de l'entrada.
Aquell
senyorial casalot, feia honor al seu nom, la mansió disposava de
llocs per albergar els
servidors. Temps enrere la casa anomenada dels horts
dels catalans, havia estat habitada i no era difícil imaginar, en
aquest escenari del segle passat, la vida quotidiana de senyors i
servidors. Jo encara vaig arribar a conéixer
els
masovers, i a la seua
filla, que em
contava històries
de fantasmes que habitaven la casa.
La
casa estava rodejada
per una muralla, el mur mostrava ja les alteracions
del pas del temps, un reixat de ferro mal·leable
recreava les tiges d'un acant, la fulla rematava la vareta i ho
feia en forma de punta allunyant l’escodrinyador.
Des del reixat es podia veure un camí flanquejat per altíssimes
palmeres (Fenix dactilífera), que s'endinsava fins l'escalinata de
marbre folrat d'heura (Hedera helix variegata). El vent feia
oscil·lar
les palmeres i el falcó
(falco tinnunculus) tenia el seu niu en el capitell, on l'home no
havia ficat la mà
durant anys.
L'edifici
era fidel als patrons del moment, aferrant-se al nouvingut
modernisme. No sé molt bé si l'artista va voler escenificar la
corrent per convicció o mogut per l'esnobisme.
La
façana reflectia la primera llum del dia, els
símbols, molt a l'estil de Gaudi
començaren a fer efecte, desplegant eixa força magnètica capaç
d'atraure la mirada del passejant curiós. Els taulellets havien
folrat el mur ondulat, les juntes blanques que els unia conformaven
una xarxa tridimensional que t'atrapava, natura front natura. El mur
havia sigut concebut com una onada i l'autor havia aconseguit
transmetre la sensació de moviment, és més,
el mur convidava al moviment, era un d'estos elements arquitectònics
que exercixen en l'observador un efecte estrany i recorde que se me
n'anava la mà cap a la seua cresta, l'observador des de lluny podia
imaginar un home caminant
sobre un mar brau, la seua pell cridava la meua pell, adorava el
tacte fresc de taulellet banyat de rosada, el blanc i el blau es
fusionaven en la cresta magistralment. Aquell híbrid
entre dragó
i
iguana, em va recordar Darwin i les illes Galápagos.
Automàticament
vaig pensar que aquest home era un dels responsables del naixement
d'aquell estil que pretenia clarament separar-se del clàssic,
trencar motles, imitar la natura sense endolcir-la, ell i altres
tants científics i
inventors que havien fet el món més
xicotet. Ferrocarril, planadors, fonògraf, dirigible, tota
una allau d'innovacions que cent anys enrere eren inconcebibles.
Per
primera vegada, aquesta generació d'artistes s'enlaira, la distància
que els separava de la generació precedent semblava abismal. Aquells
canvis trepidants havien
de
deixar empremta en el món artístic, no podia ser
d'un altra manera, la revolució industrial va desembocar en el
modernisme, el mot és
perfecte, perquè
altres generacions no havien pogut allunyar-se de una forma
llampegant de la seua predecessora.
