EL MODERNISME

El modernisme

Em pregunte que fa nàixer un moviment artístic, quin fil conductor fa teixir el somnis dels artistes de forma casi simultània? Tal vegada un fil invisible. Siga com siga el contagi es fa evident i la boleta de neu va fent-se gran. Les idees, de vegades, es mostren sense epicentre, com el foc, que es va descobrir en diferents regions del planeta, en poc de temps, sense aparent connexió. Altres vegades una boira espessa cala fins les fibres sensibles dels intel·lectuals, qui sap? De vegades un sol home pot fer esclatar un moviment que perdurarà segles i a més a més li donarà entrada al següent moviment, deixant la seua empremta. En canvi, supose, que en la major part dels casos, tot moviment és conseqüència d'una reacció, pot ser després es produeix el desencadenant i esdevé la reacció en cadena,(tan esperada per mi en temps de sequera d’idees,) on el contagi immaterial s'anomena idea. L'idea que ha pogut estar latent durant temps i ha emergit poderosa quan les condicions externes ho han propiciat, la idea originària que deixarà la seua natura de quimera, per traduir-se en catedral o en pinzellada, la idea que en mans de l'home, deixarà de ser ingràvida. Benvinguda al món material.

Recorde, como si fóra ara, aquella mansió abandonada enmig del camp, puc veure-la, rodejada de taques de boscos i d’atraients llacs d'aigua clara que li fan d'espill a la lluna en la nit estrellada i on natura hortolana i salvatge no competeixen si no que es complementen, atorgant-se plena gràcia l'una a l'altra, acaronant-se, donant-se la benvinguda, aprofitant-se ambdós del reguers i séquies encara medievals, volent-se, envoltant-se, tocant-se i besant-se, diversificant l'espai, aromatitzant-lo, humanitzant-lo. On el falcó no entén de fronteres i campeja lliurement per terra llaurada i troba refugi en la silvestre i és el pas d'una a l'altra la que de vegades resulta confosa, ara per ara, l'una es menja l'altra, però son el nesprer i la pomera els que es mantenen ferms en l'empedrat de l'entrada.

Aquell senyorial casalot, feia honor al seu nom, la mansió disposava de llocs per albergar els servidors. Temps enrere la casa anomenada dels horts dels catalans, havia estat habitada i no era difícil imaginar, en aquest escenari del segle passat, la vida quotidiana de senyors i servidors. Jo encara vaig arribar a conéixer els masovers, i a la seua filla, que em contava històries de fantasmes que habitaven la casa.

La casa estava rodejada per una muralla, el mur mostrava ja les alteracions del pas del temps, un reixat de ferro mal·leable recreava les tiges d'un acant, la fulla rematava la vareta i ho feia en forma de punta allunyant l’escodrinyador. Des del reixat es podia veure un camí flanquejat per altíssimes palmeres (Fenix dactilífera), que s'endinsava fins l'escalinata de marbre folrat d'heura (Hedera helix variegata). El vent feia oscil·lar les palmeres i el falcó (falco tinnunculus) tenia el seu niu en el capitell, on l'home no havia ficat la mà durant anys.

L'edifici era fidel als patrons del moment, aferrant-se al nouvingut modernisme. No sé molt bé si l'artista va voler escenificar la corrent per convicció o mogut per l'esnobisme.

La façana reflectia la primera llum del dia, els símbols, molt a l'estil de Gaudi començaren a fer efecte, desplegant eixa força magnètica capaç d'atraure la mirada del passejant curiós. Els taulellets havien folrat el mur ondulat, les juntes blanques que els unia conformaven una xarxa tridimensional que t'atrapava, natura front natura. El mur havia sigut concebut com una onada i l'autor havia aconseguit transmetre la sensació de moviment, és més, el mur convidava al moviment, era un d'estos elements arquitectònics que exercixen en l'observador un efecte estrany i recorde que se me n'anava la mà cap a la seua cresta, l'observador des de lluny podia imaginar un home caminant sobre un mar brau, la seua pell cridava la meua pell, adorava el tacte fresc de taulellet banyat de rosada, el blanc i el blau es fusionaven en la cresta magistralment. Aquell híbrid entre dragó i iguana, em va recordar Darwin i les illes Galápagos. Automàticament vaig pensar que aquest home era un dels responsables del naixement d'aquell estil que pretenia clarament separar-se del clàssic, trencar motles, imitar la natura sense endolcir-la, ell i altres tants científics i inventors que havien fet el món més xicotet. Ferrocarril, planadors, fonògraf, dirigible, tota una allau d'innovacions que cent anys enrere eren inconcebibles.

Per primera vegada, aquesta generació d'artistes s'enlaira, la distància que els separava de la generació precedent semblava abismal. Aquells canvis trepidants havien de deixar empremta en el món artístic, no podia ser d'un altra manera, la revolució industrial va desembocar en el modernisme, el mot és perfecte, perquè altres generacions no havien pogut allunyar-se de una forma llampegant de la seua predecessora.