La mel de l'alzina
A mesura que camine em fixe en la marjal, ara verda e inundada, i trencant l'horitzó la serralada, òrfena de arbres en la cim, d'exuberant vegetació en la vessant, disposades sobre ella com arteries, els aiguavés canalitzant l'aigua cap a la vall, i es allí en el llit de la natural canonada on es disposa la vegetació sostenint el seu ecosistema, on la murta i el arbocer en conviden a fer l'escalada, i on els verinosos baladrars vesteixen de color blanc i rosat la part baixa del relleu.
L'home que a substituït la vegetació natural de la planura per l'arros, ja no recorda com era la vall abans de que els àrabs ens mataren la fam, pense en aquell home que la va vuere germinar per primera vegada en aquesta terreta, i allí entre bancal i bancal , just en mig del marge, una majestuosa i gegantina alzina, declarada per l'administració ambiental, como arbre monumental, al voltant de la monumental, trobe la xicoteta illa de bosquet mediterrani, la seua presencia en fa recordar que la terra te memòria, i veig como el romer i la pebrella creixen i es fan lloc en mig del llac de d'aquestes plantes foranes que tantes boques famolenques han omplit. Baix l'ombra, la bona ombra que dona l'espessor del fullatge, l'argó es refugia de la canícula, escolte el brunzir de les abelles, em plena acció voleiant sobre la melaza de la bellota del que eixirá la mel obscura i mineralitzada, espesa, que abans de precipitar-se per la gola, es manté format un llac baix la cúpula de la boca, i allí, el bon paladar gaudix d'un sabor únic, acaparador, mantinc el nivell del llac i com els castors li fique barreres a la gola, empalustre les dents, els llavis i recòrrec ara la cúpula amb la punta de la llengua, respire fons i note les seus sals com em fan be. M'allunye per a observar a la monumental amb tota la seua grandària i plenitud, te la pell clivellada i plena de cicatrius, es ja mill.lenària, va saber caure i tot i que roba aigua, sals i sol al cultiu, plena de gracia al paisatge i reclama per als sueus un espai robat, la seua verticalitat trenca la planura del cultiu ofegat i fa de fanal per a les aus, i dona pau i ombra al viatger.
I ara me'n adone, que necessite de les paraules per poder acaronar la marjal, i tot allò que l'envolta, que ja no em val sols mirar-la i per aquesta raó les cride, per que em desperten la consciencia i m'agermanen, per a que restablisquen el contacte primitiu que abans tenia l'home amb la mare terra.
A mesura que camine em fixe en la marjal, ara verda e inundada, i trencant l'horitzó la serralada, òrfena de arbres en la cim, d'exuberant vegetació en la vessant, disposades sobre ella com arteries, els aiguavés canalitzant l'aigua cap a la vall, i es allí en el llit de la natural canonada on es disposa la vegetació sostenint el seu ecosistema, on la murta i el arbocer en conviden a fer l'escalada, i on els verinosos baladrars vesteixen de color blanc i rosat la part baixa del relleu.
L'home que a substituït la vegetació natural de la planura per l'arros, ja no recorda com era la vall abans de que els àrabs ens mataren la fam, pense en aquell home que la va vuere germinar per primera vegada en aquesta terreta, i allí entre bancal i bancal , just en mig del marge, una majestuosa i gegantina alzina, declarada per l'administració ambiental, como arbre monumental, al voltant de la monumental, trobe la xicoteta illa de bosquet mediterrani, la seua presencia en fa recordar que la terra te memòria, i veig como el romer i la pebrella creixen i es fan lloc en mig del llac de d'aquestes plantes foranes que tantes boques famolenques han omplit. Baix l'ombra, la bona ombra que dona l'espessor del fullatge, l'argó es refugia de la canícula, escolte el brunzir de les abelles, em plena acció voleiant sobre la melaza de la bellota del que eixirá la mel obscura i mineralitzada, espesa, que abans de precipitar-se per la gola, es manté format un llac baix la cúpula de la boca, i allí, el bon paladar gaudix d'un sabor únic, acaparador, mantinc el nivell del llac i com els castors li fique barreres a la gola, empalustre les dents, els llavis i recòrrec ara la cúpula amb la punta de la llengua, respire fons i note les seus sals com em fan be. M'allunye per a observar a la monumental amb tota la seua grandària i plenitud, te la pell clivellada i plena de cicatrius, es ja mill.lenària, va saber caure i tot i que roba aigua, sals i sol al cultiu, plena de gracia al paisatge i reclama per als sueus un espai robat, la seua verticalitat trenca la planura del cultiu ofegat i fa de fanal per a les aus, i dona pau i ombra al viatger.
I ara me'n adone, que necessite de les paraules per poder acaronar la marjal, i tot allò que l'envolta, que ja no em val sols mirar-la i per aquesta raó les cride, per que em desperten la consciencia i m'agermanen, per a que restablisquen el contacte primitiu que abans tenia l'home amb la mare terra.
Fernando, un text preciós , miraré ara les errades que nop varien l'estil, i continua, amb ganes de retrobar-vos, i que sàpigues que fas textos ben bells! una abraçada! Il·lusionada d'haver gestat açò. Us passaré un `powerpoint que no us he passat per diversos motius. Aquest cap de setman, t'ho passe i ja ho penges. Salut i gaudeix i escriu!
ResponElimina