Rosada blanca

Treballava de forma contundent, el seu llom semblava tindre una frontissa entre natges i esquena, els engranatges de la qual estaven perfectament greixatges, moviments maquinals, mànec i home eren un, a cada colp d'aixada feia gleva, semblava que la seua aixada fos una fàbrica de fer gleves, i a cada colp n'eixia una gleva idèntica a l'anterior, perfectes peses de terra assaonades, les gleves revertien l'odre de la terra i arrenglerades en varies files componien un sostre de teules àrabs entapissant el sol de la vinya, i a cada colp la rosada blanca desapareixia, donava gust veure com aquell home revertia l'odre de la terra per tal d'assolellar-la i airejar-la. Vaig notar, a trenc d'alba que la terra tremolava, El sol eixia esplendorós flanquejat per dos muntanyes puntegudes, la cúpula del cel pareixia voler clevillar-se, es podia veure algun badall en la part mes alta, feia la impressió que la terra anés a rodar com si fos un baló, semblava que les muntanyes no anaven a poder aguantar la pressió. Com seria aquella matinada la seua entrada a la nostra vida que el món es tornava de color taronja. Però aquell home no se'n va adonar de l'espectacle. Era la matinada i ja suava, em recordà als homes de la meua precedent generació, que pensaven que el treball sempre dignifica i ennoblix, sense adonar-se'n que aquesta creença l'havien fet arrelar els terratinents feia segles.

HIPATIA

I allí en un racó del taller de l'artista, la garlopa, dissenyada per a perfilar, raspall, gúbies, serres ,llimes i raspes,tot per tal d'arribar a la idea preconcebuda sense cap altre model que no siga la imatge que te visualitzada, la intertextualitat aplicada a la talla, ahí esta la verdadera experiència i mestria. Te com a models altres models que han anant traspuant-li una idea certament evolucionada del tors nu d'una dona de la mediterrània, i va perfilant i donat forma a la idea, materialitzant-la.

i pensar que al començament no eixia res, em deia mirant amb nostàlgia al passat.

El seu mestre li deia que era menester tindre paciència i ell la tenia, per que ja havia experimentat el plaer que suposa materialitzar la idea,transvasant-la al mon real, per a l'esbarjo dels profans, en eixe proces per qual se li dona gravetat a la idea, fent-la nàixer, simultaniejant el pensament amb l'acció fructífera, sense cap errada.

Recorbada al seu mestre, precís en el seus colps mestres amb la mall, la borumballa que quedava no era altra que la que sobrava i no se'n solia anar ni un mili-metre, i pensava en ell sovint, perquè el recordava no sols com un mestre, sino com un home cepat, altruista, artista per natura, creador, i tot i que era conscient que l'havia superat en finor, sempre es referia a ell com a mestre.

Sempre que podia anava a veure'l. Mon tio era tallista, i de vegades feia en mi el que feia en la fusta, perquè em llevava tot el que em sobrava i per això jo m'alleujava de pensaments banals i cíclics.

Aquell home parlava amb la matèria abans i mentre l'esculpia, no se molt be que es deien, sols se que sovint es produïa un silencie que te a veure amb una desconnexió de la insuportable banalitat del esser humà, tot seguit venia una mirada penetrant. També se que l'acaronava i deixava caure suaument el seu palmell sobre la nova forma, i que de tant en tant es parava per a pensar no se que. El tors nu d'aquella dona revinguda de la Grècia mes erudita cobrava vida, a mi se m'entoixava que era la mateixa Hipatia, revinguda per a ficar enteniment en el present. Les vetes espiraliformes del la fusta de anouer eren la nova pell, quedava encara per definir l'esquena i mes tard els cabells solts d'una dona jove, i la revinguda pareixia adonar-se'n d'aquell esdeveniment extraordinari. 

I em deia, que si, que sols feia falta pensar en que aquella dona era erudita, per a que la matèria responguera de forma instintiva, ,reflectant en el seus ulls d'anouer la brillantor del que es curiós.