Treballava
de forma contundent, el seu llom semblava tindre una frontissa entre
natges i esquena, els engranatges de la qual estaven perfectament
greixatges, moviments maquinals, mànec i home eren un, a cada colp
d'aixada feia gleva, semblava que la seua aixada fos una fàbrica de
fer gleves, i a cada colp n'eixia una gleva idèntica a l'anterior,
perfectes peses de terra assaonades, les gleves revertien l'odre de
la terra i arrenglerades en varies files componien un sostre de
teules àrabs entapissant el sol de la vinya, i a cada colp la rosada
blanca desapareixia, donava gust veure com aquell home revertia
l'odre de la terra per tal d'assolellar-la i airejar-la. Vaig notar,
a trenc d'alba que la terra tremolava, El sol eixia esplendorós
flanquejat per dos muntanyes puntegudes, la cúpula del cel pareixia
voler clevillar-se, es podia veure algun badall en la part mes alta,
feia la impressió que la terra anés a rodar com si fos un baló,
semblava que les muntanyes no anaven a poder aguantar la pressió.
Com seria aquella matinada la seua entrada a la nostra vida que el
món es tornava de color taronja. Però aquell home no se'n va adonar
de l'espectacle. Era la matinada i ja suava, em recordà als homes de
la meua precedent generació, que pensaven que el treball sempre
dignifica i ennoblix, sense adonar-se'n que aquesta creença l'havien
fet arrelar els terratinents feia segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada