dilluns, 7 de desembre del 2015
dimecres, 4 de novembre del 2015
L'harmonia de les esferes del univers
Aquell equip
de bàsquet era veritablement un equip. Per a qualsevol persona poc
coneixedora del mòn de la cistella era una mica inaudit que una
persona tan baixeta poguera ser l'entrenador, per als aliens, les
persones baixetes estan excloses per llei natural. Aquest home,
tenia una visió molt particular del que havia de ser un equip de
bàsquet, i no ho dic especialment per la visió que tenia de baix
cap a dalt a dins d'una pista, si no per la seua a concepció
d'equip, per a ell un equip de bàsquet era com un motor, i
constantment feia al·lusió al mon de la mecànica per a explicar
als seus jugadors tan defectes com virtuts.
Un dia
vingué un equip americà, estaven de gira per Espanya, s'havia
creat una gran expectació en la vila. Entre l'equip local, tot i
que, el seu entrenador era un entusiasta i sabia com insuflar moral
al seus, tenien por de rebre una pallissa d'escàndol. Arriba el
diumenge i només veure'ls baixar de l'autobús es van quedar muts,
aquell equip lluïa un equipatge brillant de color negre amb brodat
d'estrelles daurades, les sabates d'esport portaven una mena de
ressort que els fia impulsar cap a munt, la presencia de negres en
la plantilla americana incrementa el nivell de pànic a fer el
ridícul, a més, eren tots d'una alçaria poc habitual. L'entrenador
talment com el seus jugadors, intuí que els americans devien ser un
equip invencible, inabastable, demolidor, però, aquest científic
del joc, no les tenia totes, abans devia sentir el motor.
Els dos
equips eixiren a la pista a escalfar i assatjar, el mister s'allunyava una mica per a escoltar el
pilotejar dels americans, aguditzà la oïda al màxim tant que
inutilitza la vista. De vegades semblava un boig o un rastrejador
nadiu de la selva aborigen australiana escoltant la mare terra o un
saurí detectant aigua en el desert. Al seu equip sempre els demanava
que els engranatges no tingueren massa perdudes per fricció.
D'una
revolada se incorpora al grup, li feren rogle, es produí un
silenci momentani i els va dir,
- xiquets, no hi ha de que preocupar- se, la xapa es perfecta, el model es
aerodinàmic, però el motor esta gripat-.
- i aixo?
, li pregunta un dels jugadors-
Es sent
massa la pilota, es mal símptoma, en un equip ben engranat, la pilota
quasi no bota, perqué cadascú esta col·locat en el seu joc, com
l'esferes del univers. L'equip es pot moure a tota velocitat per la
pista, però la posició d'un respecte als altres i la dels altres
respecte a ell ha de estar prenyada d'harmonia.
El partit
acabà en una victòria contundent a favor dels locals.
dimecres, 24 de juny del 2015
divendres, 22 de maig del 2015
El pont romà
De
sobte,després d'haver arribat a una cima, puc dir que vaig veure el
paradís, em vaig emocionar, aquell paisatge provoca una revolució
interior, un mena de revelació, va ser com si m'haguera fos el en
paisatge, i aquest proces no em passa desapercebut, vaig estar uns
segons sentint els efectes de la fusió. Me'n adoni, que havia estat
molt de temps desconnectat de la natura, i que ara aquesta em rebia
com un dels seus, tal volta inclús pot ser em reclamava, i vaig
pensar en la mare terra, ella m'havia reconegut com a un dels seus,
tot i que jo havia sigut durant molt de temps una mena d'exiliat a
la magnificent urbs. El barranc esplandit, perfectament encaixonat,
parets abruptes de pedra calcaria,ganivets tallants de pedra, tota una
gama de grisos des de el més fosc al méss clar, era la seua pell porosa
abrupta i arestosa, bona per a escalar i menjar-se-la a abraçades.
Feia molt de temps que no em sentia tan agermanat amb la natura. El
barranc portava un fil d'aigua tan clara como els meus pensaments ara
depurats sols pel fet de retrobar-me, i es que havien quedat desfetes
les banalitats,esmicolades, com també els circumloquis vers temes
poc alentidors, eufòria a doll, mes avall una petita cascada, i just
baix nostre, el pont roma,vist des de la cim, a vista d'au, pareixia
como si fos la branca d'un mil·lenari arbre, nascuda d'una de les
parets del barranc i embrancada en l'altra, como si la muntanya
partida necessitara de d'aquesta mena d'arteria per el transvasament
de saba, el temps l'havia integrat de tal forma que a mi se
m'entoixava l'arteria d'un esser viu, la magnificència hi havia
donat pas a un camuflatge camaleònic. Als baranatge de les murades,
la vegetació herbàcia hi havia trobat el seu lloc entre els
clevills dels sillers, però la pedra encara es deixava veure, devia
fer molt de temps que no passava ningú, en quan passí, notí el
corrent del transvasament que havia imaginat, una flairada del aroma
del romer arriba encarrilada per les murades fins a mi, tan al galop
que pareixia voler enlairar-me, tal va ser aixi, que fins i tot vaig
trontollar una mica, després vaig notar com un petit tremolor que es
va transmetre dels peus a la resta del cos. Me'n adoni, que hi havia
arribat allí sense adonar-me'n, tal vegada cridat per ell,
inconscient, sense advertir en cap moment el perill que comportava el
pas de la muntanya fins al embrancament del pont a una de les parets.
diumenge, 5 d’abril del 2015
dilluns, 30 de març del 2015
l'efeminat
Com
el fum enfosquint la claror del foc, enyorava els hòmens, hi tenia
un record vague. Feia anys que ningún home el cortejava. Reclòs
a la presó del franquisme, tancat des de feia tres anys i encausat
per la llei de vagues i malfactors, envejava aquells moments en que
les manasses rasposes del seu amant l'acariciava amb tot l'amor del
mon. Tirava
molt de records, no li'n quedava altra ,
i mai aquella maquinaria feixista
va fer mossa en el sue tarannà, perquè ell, a diferencia d'altres
efeminats,
havia
descobert la riquesa del seu jo. A la cel·la, a
voqueta de nit,
es maquillava. A
la part nord del pati de la presó,
voltant la sequia
mare hi creixen
roselles, i just en el voraviu de la sequia
havia fet rels un magraner esplandit de tortuós
tronc. Com
l'efeminat
era procedent del Marroc,
havia aprés
de les
dones berbers
a fer una tintura
natural
de rosella i granada utilitzada com a pintallavis
des
de feia segles. A la llum del ciri, aquella cara arredonida amb la
brillantor que li donava als ulls la riquesa del seu jo i amb els llavis
endiumenjat, semblava la de una veritable dona, i axi,mentre es produïa la muda, aquest efeminat surarava aïllant-se de
la la barbàrie.
dijous, 19 de març del 2015
dimarts, 27 de gener del 2015
Palaus del poble
La meua Bultaco metralla marca el ritme del seu cor metàl·lic que
no compassa amb el meu que va guiat per una emoció presidida pel
desconcert i la incertesa que em produïx allò que m'és desconegut,
el paisatge em resulta tremendament inusual i per tant atraient.
Des d'una cima observe les artèries rurals posant rumb a la
ciutat, el vent oferix al meu rostre una sensació de frescor que
es transmet per tota l'espina dorsal com ho fa el pistó a la
biela, m'agrada aquesta sensació fredolina, el cos respon d'una
manera plaent a l'avís, m'aborrone, em protegisc amb una caçadora de
cuir, i reinicie el viatge.
Les cases disseminades s'alcen modelant l'espai, es diria que la
pedra de l'entorn i el fang de les teules ocupen un lloc tan
natural com abans de ser desorganitzades o desubicades del lloc
d'origen. És tant l'encant que semblen haver-se aixecat elles
mateixes, sense la intervenció de la mà de l'home, havent-se
ubicat en l'únic espai que l'hàbitat els té reservat, el fum de
la xemeneia encara acreix aquesta sensació, pareix que respiren, i
de fet respiren, saviesa en cada porus de la seua pell. Son els palaus del poble. Paisatge
somiat que ara recrea la vista. En l'interior, les bigues de pi
blanc exemptes de retocs, creen en el seu conjunt amb les pedres
del terreny, estances úniques.
La proximitat del bosc m'impregna d'una sensació estranya alhora
que agradable, la vibració de l'ecosistema calibrant-se amb la del
meu cos produïx un letàrgic plaer i potència l'eufòria, aquest
calibratge he degut generar una quantitat tal d'endomorfina que el
palpite em fa parar, aparque la Bultaco en un baladrar, el verí de
la seua sàvia repel·lix els seus enemics naturals però exercix una
atracció itinerant sobre la meua persona, són tants que des de la
cima pareix que estan surant, de la mateixa manera que em concep
a mi mateix en esta fase excelsa, que promet buscar insistentment
a partir d'ara, mes estire desplegant la força de l'animal que
porte dins, sent que s'està produint com una mena de
desintoxicació.
Benvingut, és la paraula que ressona una vegada i una altra en el
meu interior, la crida del bosc, pare el motor, sacrificant el seu
constant i metàl·lic palpitar pel del cant d'un exercit
d'estornells en formació, tombant mire al cel i no deixe
d'admirar-me del poder que dona la cohesió social.
De moment he tingut prou, també sent la crida del tecnològic,
desitge integrar la maquina com un element mes d'aquesta conjunció
d'elements que s'esta produint, però costa, em dic a mi mateix que
ella és naturalesa, perquè és producte de l'enginy humà, però
no,de moment no em valen els arguments, no em convenç, em munte en
ella, decidisc recórrer a l'híbrid, la crida del bosc i la del
tecnològic amalgamats,trobe que el desfasament és palpable, el
bosc inalterable durant mil·lennis i el tecnològic punta i cresta,
es freguen, van a frec un de l'altre. Moment culminant front a perdurabilitat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)