Rosada blanca

Treballava de forma contundent, el seu llom semblava tindre una frontissa entre natges i esquena, els engranatges de la qual estaven perfectament greixatges, moviments maquinals, mànec i home eren un, a cada colp d'aixada feia gleva, semblava que la seua aixada fos una fàbrica de fer gleves, i a cada colp n'eixia una gleva idèntica a l'anterior, perfectes peses de terra assaonades, les gleves revertien l'odre de la terra i arrenglerades en varies files componien un sostre de teules àrabs entapissant el sol de la vinya, i a cada colp la rosada blanca desapareixia, donava gust veure com aquell home revertia l'odre de la terra per tal d'assolellar-la i airejar-la. Vaig notar, a trenc d'alba que la terra tremolava, El sol eixia esplendorós flanquejat per dos muntanyes puntegudes, la cúpula del cel pareixia voler clevillar-se, es podia veure algun badall en la part mes alta, feia la impressió que la terra anés a rodar com si fos un baló, semblava que les muntanyes no anaven a poder aguantar la pressió. Com seria aquella matinada la seua entrada a la nostra vida que el món es tornava de color taronja. Però aquell home no se'n va adonar de l'espectacle. Era la matinada i ja suava, em recordà als homes de la meua precedent generació, que pensaven que el treball sempre dignifica i ennoblix, sense adonar-se'n que aquesta creença l'havien fet arrelar els terratinents feia segles.

HIPATIA

I allí en un racó del taller de l'artista, la garlopa, dissenyada per a perfilar, raspall, gúbies, serres ,llimes i raspes,tot per tal d'arribar a la idea preconcebuda sense cap altre model que no siga la imatge que te visualitzada, la intertextualitat aplicada a la talla, ahí esta la verdadera experiència i mestria. Te com a models altres models que han anant traspuant-li una idea certament evolucionada del tors nu d'una dona de la mediterrània, i va perfilant i donat forma a la idea, materialitzant-la.

i pensar que al començament no eixia res, em deia mirant amb nostàlgia al passat.

El seu mestre li deia que era menester tindre paciència i ell la tenia, per que ja havia experimentat el plaer que suposa materialitzar la idea,transvasant-la al mon real, per a l'esbarjo dels profans, en eixe proces per qual se li dona gravetat a la idea, fent-la nàixer, simultaniejant el pensament amb l'acció fructífera, sense cap errada.

Recorbada al seu mestre, precís en el seus colps mestres amb la mall, la borumballa que quedava no era altra que la que sobrava i no se'n solia anar ni un mili-metre, i pensava en ell sovint, perquè el recordava no sols com un mestre, sino com un home cepat, altruista, artista per natura, creador, i tot i que era conscient que l'havia superat en finor, sempre es referia a ell com a mestre.

Sempre que podia anava a veure'l. Mon tio era tallista, i de vegades feia en mi el que feia en la fusta, perquè em llevava tot el que em sobrava i per això jo m'alleujava de pensaments banals i cíclics.

Aquell home parlava amb la matèria abans i mentre l'esculpia, no se molt be que es deien, sols se que sovint es produïa un silencie que te a veure amb una desconnexió de la insuportable banalitat del esser humà, tot seguit venia una mirada penetrant. També se que l'acaronava i deixava caure suaument el seu palmell sobre la nova forma, i que de tant en tant es parava per a pensar no se que. El tors nu d'aquella dona revinguda de la Grècia mes erudita cobrava vida, a mi se m'entoixava que era la mateixa Hipatia, revinguda per a ficar enteniment en el present. Les vetes espiraliformes del la fusta de anouer eren la nova pell, quedava encara per definir l'esquena i mes tard els cabells solts d'una dona jove, i la revinguda pareixia adonar-se'n d'aquell esdeveniment extraordinari. 

I em deia, que si, que sols feia falta pensar en que aquella dona era erudita, per a que la matèria responguera de forma instintiva, ,reflectant en el seus ulls d'anouer la brillantor del que es curiós.

EL MODERNISME

El modernisme

Em pregunte que fa nàixer un moviment artístic, quin fil conductor fa teixir el somnis dels artistes de forma casi simultània? Tal vegada un fil invisible. Siga com siga el contagi es fa evident i la boleta de neu va fent-se gran. Les idees, de vegades, es mostren sense epicentre, com el foc, que es va descobrir en diferents regions del planeta, en poc de temps, sense aparent connexió. Altres vegades una boira espessa cala fins les fibres sensibles dels intel·lectuals, qui sap? De vegades un sol home pot fer esclatar un moviment que perdurarà segles i a més a més li donarà entrada al següent moviment, deixant la seua empremta. En canvi, supose, que en la major part dels casos, tot moviment és conseqüència d'una reacció, pot ser després es produeix el desencadenant i esdevé la reacció en cadena,(tan esperada per mi en temps de sequera d’idees,) on el contagi immaterial s'anomena idea. L'idea que ha pogut estar latent durant temps i ha emergit poderosa quan les condicions externes ho han propiciat, la idea originària que deixarà la seua natura de quimera, per traduir-se en catedral o en pinzellada, la idea que en mans de l'home, deixarà de ser ingràvida. Benvinguda al món material.

Recorde, como si fóra ara, aquella mansió abandonada enmig del camp, puc veure-la, rodejada de taques de boscos i d’atraients llacs d'aigua clara que li fan d'espill a la lluna en la nit estrellada i on natura hortolana i salvatge no competeixen si no que es complementen, atorgant-se plena gràcia l'una a l'altra, acaronant-se, donant-se la benvinguda, aprofitant-se ambdós del reguers i séquies encara medievals, volent-se, envoltant-se, tocant-se i besant-se, diversificant l'espai, aromatitzant-lo, humanitzant-lo. On el falcó no entén de fronteres i campeja lliurement per terra llaurada i troba refugi en la silvestre i és el pas d'una a l'altra la que de vegades resulta confosa, ara per ara, l'una es menja l'altra, però son el nesprer i la pomera els que es mantenen ferms en l'empedrat de l'entrada.

Aquell senyorial casalot, feia honor al seu nom, la mansió disposava de llocs per albergar els servidors. Temps enrere la casa anomenada dels horts dels catalans, havia estat habitada i no era difícil imaginar, en aquest escenari del segle passat, la vida quotidiana de senyors i servidors. Jo encara vaig arribar a conéixer els masovers, i a la seua filla, que em contava històries de fantasmes que habitaven la casa.

La casa estava rodejada per una muralla, el mur mostrava ja les alteracions del pas del temps, un reixat de ferro mal·leable recreava les tiges d'un acant, la fulla rematava la vareta i ho feia en forma de punta allunyant l’escodrinyador. Des del reixat es podia veure un camí flanquejat per altíssimes palmeres (Fenix dactilífera), que s'endinsava fins l'escalinata de marbre folrat d'heura (Hedera helix variegata). El vent feia oscil·lar les palmeres i el falcó (falco tinnunculus) tenia el seu niu en el capitell, on l'home no havia ficat la mà durant anys.

L'edifici era fidel als patrons del moment, aferrant-se al nouvingut modernisme. No sé molt bé si l'artista va voler escenificar la corrent per convicció o mogut per l'esnobisme.

La façana reflectia la primera llum del dia, els símbols, molt a l'estil de Gaudi començaren a fer efecte, desplegant eixa força magnètica capaç d'atraure la mirada del passejant curiós. Els taulellets havien folrat el mur ondulat, les juntes blanques que els unia conformaven una xarxa tridimensional que t'atrapava, natura front natura. El mur havia sigut concebut com una onada i l'autor havia aconseguit transmetre la sensació de moviment, és més, el mur convidava al moviment, era un d'estos elements arquitectònics que exercixen en l'observador un efecte estrany i recorde que se me n'anava la mà cap a la seua cresta, l'observador des de lluny podia imaginar un home caminant sobre un mar brau, la seua pell cridava la meua pell, adorava el tacte fresc de taulellet banyat de rosada, el blanc i el blau es fusionaven en la cresta magistralment. Aquell híbrid entre dragó i iguana, em va recordar Darwin i les illes Galápagos. Automàticament vaig pensar que aquest home era un dels responsables del naixement d'aquell estil que pretenia clarament separar-se del clàssic, trencar motles, imitar la natura sense endolcir-la, ell i altres tants científics i inventors que havien fet el món més xicotet. Ferrocarril, planadors, fonògraf, dirigible, tota una allau d'innovacions que cent anys enrere eren inconcebibles.

Per primera vegada, aquesta generació d'artistes s'enlaira, la distància que els separava de la generació precedent semblava abismal. Aquells canvis trepidants havien de deixar empremta en el món artístic, no podia ser d'un altra manera, la revolució industrial va desembocar en el modernisme, el mot és perfecte, perquè altres generacions no havien pogut allunyar-se de una forma llampegant de la seua predecessora.

La mel de l'alzina

La mel de l'alzina

A mesura que camine em fixe en la marjal, ara verda e inundada, i trencant l'horitzó la serralada, òrfena de arbres en la cim, d'exuberant vegetació en la vessant, disposades sobre ella com arteries, els aiguavés canalitzant l'aigua cap a la vall, i es allí en el llit de la natural canonada on es disposa la vegetació sostenint el seu ecosistema, on la murta i el arbocer en conviden a fer l'escalada, i on els verinosos baladrars vesteixen de color blanc i rosat la part baixa del relleu.

L'home que a substituït la vegetació natural de la planura per l'arros, ja no recorda com era la vall abans de que els àrabs ens mataren la fam, pense en aquell home que la va vuere germinar per primera vegada en aquesta terreta, i allí entre bancal i bancal , just en mig del marge, una majestuosa i gegantina alzina, declarada per l'administració ambiental, como arbre monumental, al voltant de la monumental, trobe la xicoteta illa de bosquet mediterrani, la seua presencia en fa recordar que la terra te memòria, i veig como el romer i la pebrella creixen i es fan lloc en mig del llac de d'aquestes plantes foranes que tantes boques famolenques han omplit. Baix l'ombra,  la bona ombra que dona l'espessor del fullatge, l'argó es refugia de la canícula, escolte el brunzir de les abelles, em plena acció voleiant sobre la melaza de la bellota del que eixirá la mel obscura i mineralitzada, espesa, que abans de precipitar-se per la gola, es manté format un llac baix la cúpula de la boca, i allí, el bon paladar gaudix d'un sabor únic, acaparador, mantinc el nivell del llac i com els castors li fique barreres a la gola, empalustre les dents, els llavis i recòrrec ara la cúpula amb la punta de la llengua, respire fons i note les seus sals com em fan be. M'allunye per a observar a la monumental amb tota la seua grandària i plenitud, te la pell clivellada i plena de cicatrius, es ja mill.lenària, va saber caure i tot i que roba aigua, sals i sol al cultiu, plena de gracia al paisatge i reclama per als sueus un espai robat, la seua verticalitat trenca la planura del cultiu ofegat i fa de fanal per a les aus, i dona pau i ombra al viatger.

 I ara me'n adone, que necessite de les paraules per poder acaronar la marjal, i tot allò que l'envolta, que ja no em val sols mirar-la i per aquesta raó les cride, per que em desperten la consciencia i m'agermanen, per a que restablisquen el contacte primitiu que abans tenia l'home amb la mare terra.

Fi

He sentit la calma tant de colp
que els músculs fan pedra calenta
i el cervell planura plena.
Ara que ja no queda carn ni ossos,
podré enlairar-me i volar?

He esperat tant, pare,
i en tan poc temps,
que m'he buidat de d'alt a baix,
de força i d'esma
i m'he omplert de nafres fresques.

Què en faré d'eixes nafres?
Em sents?
-Les colliré una a una amb cura i pausa,
les assaboriré a poc a poc i
em reviuràs una altra volta.

Ara

Ara que ja no estàs no sé que dir-te.
No sé si escriure un cant excels o
arreglar la roda del cotxe.
(De matí he trobat la tortuga panxa en l'aire,
als peus del llit).

Ara que ja no hi ets,
passeje sobre un pis transparent que roman,
i deixa veure els fonaments que s'enrunen
en un abisme interminable a cada passa.


Ara que ja no estàs,
buidaré armaris i golfes,
torcaré tarimes i marbres,
obriré portes i finestres.
Ploraré suor gota a gota.

Ara que ja no hi ets,
es desfà el nus de la corbata,
es deslliguen els cordons de les sabates,
es descorden els botons de la camisa,
s'avaloten els cabells.

Ara que ja no estàs,
revisaré els nusos de la xarxa,
en desfaré alguns, en refermaré altres.
Triaré la pescada.

Hola a tots!!! Quant trobe a faltar les sessions del curs!!! No he trobat una altra manera d'enviar un missatge que arribe a tots i per això ho publique per ací: Vos invite a una visita guiada al Museu de Belles Arts dijous que ve, 17 de juliol a les 16:30 hores. Podeu anar confirmant la vostra assistència per correu electrònic a rodriguez_estron\@gva.es

Besets, Estrella 


 Perdó: Hi ha un error en el meu correu electrònic, el correcte és: rodriguez_estron@gva.es. Sense "/".

Recomanació, la Profe esporga el poema "A quatre metres", procés de creació...suggerències...

A quatre metres

Costa sentir, de vegades costa.

El problema rau, sovint, en el context o en els detalls
i tot plegat depèn de nosaltres. 

És una búsqueda contínua,

Un esforç de martell i de corriola

Un camp que llaurem àvidament i que dóna fruit.

I també és una configuració, un parar lúcid, un escorç 'multiaxial'.

Intuïció suau de les arestes en la pedra. Senzillesa.

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

A quatre metres

Alumne: Adelito.

 A  quatre metres...recomanació de la profe...ESPORGAR

Costa sentir,de vegades costa... / o / Costa sentir, de vegades costa.

I el problema rau, sovint, en el context o en els detalls/ o / El....

i tot plegat depèn de nosaltres.

És una búsqueda contínua...

    un esforç de martell i corriola,

    un camp que llaurem àvids, i que dóna fruit.

I Sentir és (també) configurar, un parar lúcid, un escorç...

Intuïció suau d'arestes en la pedra / o/ ran de pedra/ dins la pedra/ vers la pedra. Senzillesa. 

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

(RECOMANACIÓ, EN  TINC DIVERSES VERSIONS, I MANERES DE PUNTUAR, EL POEMA UNA VEGADA ACABAT S'HA DE GARBELLAR, TREBALLAR, EL QUE JO HE FET ARA, ÉS ESPORGAR...I "ADELITO" QUE HI FAÇA LA RESTA ESCOLLIR PERQUÈ ÉS SEU. ) IGC. La profe-

A quatre metres

Costa sentir, de vegades costa...

I el problema rau, sovint, en el context o en els detalls
i tot plegat depèn de nosaltres. 

És una búsqueda contínua...

         un esforç de martell i corriola,

         un camp que llaurem àvids i que dóna fruit.

I  és també una configuració, un parar lúcid, un escorç...

Intuïció suau de les arestes en la pedra. 
Senzillesa.

Busque entre línies el moll de l'os, i de vegades el trobe.

...a quatre metres

RENAIXENÇA, Alumne Fernando.

Renaixença

Les fulles del vell plataner es precipitaven sobre un sòl esvarós banyat per la pluja matutina. Algunes es resistien a caure per a complir amb el cicle natural de la vida, d’altres eren transportades per la brisa i allí per centenars de mils s'agrupaven en un racó de la plaça des d’on ja no tenien escapatòria. Les fulles en les seues diverses tonalitats, estadis i grandària, vestien la plaça d'un color tardorenc, que els agranadors s'encabotaven a esborrar. A mi m'agradava notar l'estora vegetal sobre els meus peus, el so que provoca la xafada, perquè aquella estora de fulles albergava tota la màgia, substrat de la vida. Per moments m'imaginava endinsant-me en la selva amazònica, però aquells agranadors pareixien verdaders devoradors.

Els jardins de la glorieta eren l'únic pulmó que hi quedava, el ciment havia perdut la batalla en aquella illa, aquells dies el vent es va oferir com  aliat i era des de l'illa des d'on es produïa l'atac, per moments semblava que s'aconseguia. Les fulles venien en allau i no eren suficients ni les graneres fetes amb branques fines d'albaida, ni les aspiradores. Els carrers anaven adquirint l'aspecte del bosc, inclús alguns animals poc habituals en la ciutat començaven a fer acte de presència; els gossos ensumaven inquiets l’ara inconeguda albereda: es multiplicaven les aromes i s'aplacava l'olor d'albelló, el vent oferia un cant inusitat, tremolaven les branques i era allí on rossinyols i altres cantors s'albergaven del temporal. S'havia guanyat l'albereda, ja era  nostra. Una esquirol silvestre s'alegrava entre la fullaraca, els àlbers centenaris havien col·laborat amb l'illa, les fileres dels àlbers, les branques de les quals es besaven en el cel, tenien per fi, un sòl acord amb la seua naturalesa salvatge.

En un cantó un grup de jubilats criticaven amb desvergonyiment la poca eficàcia d'aquells treballadors públics.

La ciutat anava perdent el color gris, l'estora pareixia voler estendre's més i més, semblava un ésser viu, disposat a perpetrar-se, em sentia part d'aquell procés en què d'alguna manera el paisatge originari tractava de tornar com el riu al seu vell llit i va ser així d'aquesta manera com em vaig vore embolicat en esta rebel·lió del natural, el vent com a aliat dels fulls també havia dissipat la por, avancí segur, com no ho havia fet mai, el cabell s'havia embolicat en la meua cara, tenia dibuixat un somriure explosiu d'autosatisfacció i de victòria. El  bosc s'havia fet extensible.

Era nostra l'albereda, en realitat no havíem guanyat la guerra, ni tan sols una batalla, era una xicoteta escaramussa, però esta ens havia donat ales, vaig imaginar al guepard enfilar per la branca caiguda, a la civilització enfonsar-se, però prompte vaig despertar i vaig tornar a mi mateix; no podíem cantar victòria, l'esquadra dels agranadors no sols s'havia reforçat sinó que s'havia organitzat. Un clavill en el paviment provocat pel creixement de l'arrel d'un ficus mil·lenari em va encoratjar, cridí al bosc, l'incití a la lluita, vaig sentir la seua presència, m'abrací al tronc d'aquell ficus trencador, vaig sentir la seua força i avancí sense por: el bosc s'engrandia i els seus tentacles es feien notar, però la ciutat encara era del ciment i de la civilització.

A boqueta de nit, havíem sigut reduïts; el marbre del sòl de l'albereda lluïa imponent. Mirava amb tristesa, aquell espai urbà robat a la selva.

Em va sorprendre la facilitat amb què havia aconseguit trepar a la cima d'aquell om centenari, sense pensar. Des d'allí vaig poder contemplar una altra xicoteta illa d'exuberant vegetació en fase d'expansió, es tractava d’un jardí rodejat d'una muralla que impedia l'avanç del ciment, l'illa pareixia voler obrir-se cap a la mar, avancí incòmode seguint la ruta del meu costat salvatge, obrint-me pas per territori enemic i hi arribí finalment.

Assentat davall l'ombra del ficus del jardí, em vaig trobar amb un home de mitjana edat que mirava amb excitació l'avanç del bosc, me n’adoní  que ambdós estàvem lluitant en el mateix ban i mirant-me fixament,  em va dir:

Se allò que busques, em busques a mi, jo sóc, jo sóc l'home salvatge.

 I junts,  avançàrem cap a la mar oberta que en eixe moment , començava a recuperar les seues dunes.

Fernando .-Alberic.-

Bevolguts/des aumnes...una coseta abans de publicar...o en l'actualització

Benvolguts/des alumnes... he vist que alguns i algunes ja heu penjant relats, poemes...estic molt contenta del treball del grup. Els i les que esteu interessats/des a publicar al bloc i voleu que us revise errades, envieu al meu correu els treballs. Ara penjaré el text de Fernando: Renaixença, al qua lhe canviat alguna coma, errada, o castellanisme, mínim retoc per tal que sonara a la vista amb la gran bellesa que desperta...prenyat d'harmonia, no he tocat massa perquè era genial, espontani.Alberto, Ximo, entre la resta del grup si voleu passeu-me els relats i us els reenviaré, i els canvieu, si cal. Antin ja ha publicat el seu relat bellíssim també i una història de vida verdadera...té aterial per a emplenar fulls i fulls si s'ho planteja... Casament, i la resta...estic encantada del que hem fet, qui sap si hi ha una segona part, amb tot la Itaca literària ara... ara comença. Vaig a penjar el text de Fernando. i SI VOLEU CÓRRER LA VEU...ja sabeu...faig correccions, assessore, tallers, cursos, etc...i ja sabeu!!!

Salut I BON ESTIU!!!

 IGC.

EL CASAMENT

Era el dia del seu casament, un dia d'il·lusions, un dia de somnis.

El carruatge que la conduïa a l'esglèsia va aturar-se a la porta de casa, casa de la seua germana Pilar 18 anys major que ella, la qual l' havia tingut un any en la seua casa per ensenyarl-li com era ser una dona casada i no fer coses que no li pertanyien a una xica decent. La seua germana també era artista, una artista molt coneguda en el seu temps i que havia fet molts diners.

Va ser la seua germana Pilar qui li comprà el trage de nóvia, un trage blanc, brodat en fil d'or, i el vel, el qual era de randa de Brussel·les. Ella es veia guapa, encara que es queixava del monyo que li havien fet gens bonic, ''gens bonic'' es deia ella quan es mirava a l'espill.

Va pujar al carruatge, i passejava pels carrers de València on la portaria a la Verge. Es casaria en el Cambril de la Verge on només es podien casar uns pocs, la gent de bé.

Darrere deixava el seu món. El recorregut era pels carrers que sempre havia caminat, i ara li semblaven tan diferents, com si estiguera en una altra ciutat.

Mirava els carres, la gent la mirava a ella, i ella a la gent, fins i tot la saludaven malgrat no conéixer-la. Ella no sentia res, la gent parlava, cridava, i ella no se n'adonava.

– Mira mamà una xiqueta de comunió! –cridà una xiqueta del carrer al vore-la passar.
• – No, no! És una nóvia!

De sobte es va tornar a la realitat, mirà la xiqueta i li va fer un somriure, inclús començà a saludar la gent, com si ella fóra una princesa.

Al seu pensament li vingué la paraula, marit, marit? Em case!! Amb un home que m'estima i jo l' estime, ell em pujarà al més alt.

L' art es va unir, la seua passió per l'art va ser la flama que va encendre els seus cors.

''El teu iaio es va enamorar de la meua gola, abans d' enamorar-se de mi, el seu amor per mi arribaria després'' això és el que em deia la meua iaia.

Era quasi una xiqueta, i anava a ser dona en només uns moments. Dona en un món nou que tal vegada li vindria gran. ''Seria capaç?'' –es preguntava-

Però en eixos moments veia el rostre del seu Juanito i va dir: estic fent el que és correcte.

Arribà a la Verge i ell l'ajudà a baixar del carruatge, ell sempre l'ajudaria en la seua vida, una nova vida que començava amb ell.

Quan acabà la ciremònia, anaren a Sta. Caterina, a fer-se el xocolate, anava vestida de nóvia, la gent s'acostava a donar-li l'enhorabona, gent molt elegant: els hòmens amb barret de copa i les dames en preciosos vestis i barrets lluint les seues joies.

Després anaren a casa a camviar-se de roba. Ella un preciós vestit de color blau, a joc amb l'abric, la part de dalt estava tota brodada, i ell un vestit de jaqueta amb un abric gris i barret de bombí, la roba apropiada per a anar al restaurant, a la platja, a la Marcelina. Aixó també ho hauria d'aprendre després: quina roba es portava segons l'hora del dia.

I va ser en la quietud de l'habitació a soles per fí, ell la besava, l' apretava cap a ell, però no hi havia temps, els invitats esperaven.

Arrribà la nit i tornaren a casa, esta vegada tampoc hi havia temps, devien de camviar-se de roba i ficar-se el vestit de ball, el ball de nit que es feia per Carnestoltes, en el teatre Principal, on es llevaven les butaques i es convertia en un saló de ball.

El trage era d'atzabeja i perles, que el seu Juanito li havia regalat de la tenda ''la Cubana'', trages exclusius de París, i les sabates folrades amb motius de perles cultivades.

Sabates que ella no parava de mirar i pensar que feia tans sols unes hores, tenia només un parell de sabates que es posava els diumenges, la resta de la setmana anava amb espardenyes.

Ja molt entrada la matinada tornarien a casa, ja estaven a soles els seus ulls es buscaven, es desitjaven, quan el seu Juanito li desgarrà el trage i van anar caient una a una les perles del vestit, com una cascada, a terra.

El temps passava, temps a vegades somniats, a vegades realitat, un temps dolç i confós.

Però els somnis tenen el seu temps. Un somni, un desig, una vida, que només va durar quatre anys, el seu amor, el seu Juanito, un dia no va despertar i els somnis d'ella ara serien uns altres...

Por: Antin Ballester

La Marina (haikú) - Ara revisat i recomanacions d'IGC...

El blau, sota el blau;
el sol, de llum i testimoni
del mar i del cel.


II.Versió:

El blau sota el blau,
el sol de llum i testimoni
del mar i del cel.

o 

III

El blau sota el blau
sol de llum i testimoni
del mar i del cel.

( Aquest sí que és haiku, perquè té la mesura en el segon vers de 7 sil·labes; per tant, 5/7/5, en canvi els altres dos queden bé com a versos lliures però no segueixen la mesura del haiku)
La profe-IGC-

Metapoesia

Paraules que cremen, que conmouen;
versos que a l'ànima arriben;
sentiments que s'amollen al vent;
joia o tristesa que es declamen;
por i coratge que es destil·len.
Però... 
I la mirada encisadora d'un nen?
O el caminar d'un vell afanyant-se?
Qui sap si no seran també poesia?

renaixença

                  ( Continuaciò del compte de Calders)

Els fulls de la vella platanera es precipitaven sobre un sòl esvarós banyat per la pluja matutina, algunes d'elles es resistien a caure per a complir amb el cicle natural de la vida, altres eren transportades per la brisa i allí per centenars de mils s'agrupaven en un racó de la plaça d'on no tenien escapatòria, els fulls en les seues diverses tonalitats, estadis i grandària, vestien a la plaça d'un color tardorenc que els agranadors s'encabotaven a esborrar. A mi m'agradava notar l'estora vegetal sobre els meus peus, el so que provoca la xafada, per que aquella estora de fulls albergava tota la màgia, substrat de la vida. Per moments m'imaginava endinsant-me en la selva amazònica, però aquells agranadors pareixien verdaders devoradors.

Els jardins de la glorieta eren l'únic pulmó que quedava, el ciment havia perdut la batalla en aquella illa, aquells dies el vent es va oferir com  aliat i era des de l'illa des d'on es produïa l'atac, per moments pareixia que s'aconseguia, els fulls venien en allau i no eren suficients ni les graneres fetes amb branques fines d'albaida, ni les aspiradores, els carrers anaven adquirint l'aspecte del bosc, inclús alguns animals poc habituals en la ciutat començaven a fer acte de presència, els gossos ensumaven inquiets la irrecognoscible albereda, es multiplicaven les aromes i s'aplacava l'olor d'albelló,  el vent oferia un cant inusitat, tremolaven les branques i era allí on rossinyols i altres cantors s'albergaven del temporal. S'havia guanyat l'albereda, ja era  nostra. Una esquirol assilvestrada s'alegrava entre la fullaraca, els àlbers centenaris havien col·laborat amb l'illa, les fileres dels àlbers, les branques de les quals es besaven en el cel, tenien per fi, un sòl acord amb la seua naturalesa salvatge.

En un cantó un grup de jubilats criticaven amb desvergonyiment la poca eficàcia d'aquells treballadors públics.

La ciutat anava perdent el color gris, l'estora pareixia voler estendre's mes i mes, semblava un esser viu, disposat a perpetrar-se, em sentia part d'aquell procés en què d'alguna manera el paisatge originari tractava de tornar com el riu al seu vell llit i va ser així d'aquesta manera com em vaig vore embolicat en esta rebel·lió del natural, el vent com a aliat dels fulls també havia dissipat la por, avançí segur, com no ho havia fet mai, el cabell s'havia embolicat en la meua cara, tènia dibuixat un somriure explosiu d'autosatisfacció i de victòria. El  bosc s'havia fet extensible,

Era nostra l'albereda, en realitat no havíem guanyat la guerra, ni tan sols una batalla, era una xicoteta escaramussa, però esta ens havia donat ales, vaig imaginar al guepard enfilar per la branca caiguda, a la civilització enfonsar-se, pero prompte vaig despertar i vaig tornar a mi mateix, no podíem cantar victòria, l'esquadra dels agranadors no sols s'havia reforçat sinó que s'havia organitzat. Un clavill en el paviment provocat pel creixement de l'arrel d'un ficus mil·lenari em va encoratjar, cridí al bosc, l'incite a la lluita, vaig sentir la seua presència, m'abrací al tronc d'aquell ficus trencador, vaig sentir la seua força i avançí sense por, el bosc s'engrandia i els seus tentacles es feien notar, però la ciutat encara era del ciment i de la civilització.

A poqueta nit, havíem segut reduïts, el marbre del sòl de l'albereda lluïa imponent. Miraba amb tristeça, aquell espai urbà robat a la selva.

Em va sorprendre la facilitat amb què havia aconseguit trepar a la cima d'aquell om centenari, sense pensar. Des d'allí vaig poder contemplar una altra xicoteta illa d'exuberant vegetació en fase d'expansió, es tractaba d’un jardí rodejat d'una muralla que impedia l'avanç del ciment, l'illa pareixia voler obrir-se cap a la mar, avançí incomode seguint la ruta del meu costat salvatge, obrint-me pas per territori enemic i arribe finalment.

Assentat davall l'ombra del ficus del jardí, em vaig trobar amb un home de mitjana edat que mirava amb excitació l'avanç del bosc, em doní compte  que ambdós estàvem lluitant en el mateix ban i mirant-me fixament,  em va dir:

Se alló que busques, em busques a mi, jo sóc, jo sóc l'home salvatge.

 I junts,  avancerem cap a la mar oberta que en eixe moment , començava a recuperar les seues dunes.

TORNADA EN TREN

Tornada en tren:

cases, tarongers, quequis,

muda el paisatge,

canvia l'esperit:

la pluja de poesia

mulla els sentits.

                                                                         Fina Peris.

Finalització del conte El principi de la saviesa

Unes setmanes després de posar l'anunci, la processió de persones interesades en trovar quelcom valuós a la meua casa estava minvant clarament. Una nit, quan estava a punt de retirar-me a dormir , Joan, el maiordom, va comunicar-me que acabava de vindre un cotxe conduït per un xofer i que un home volia parlar amb mi envers l'anunci. Malgrat les seues indicacions de que tornara al dia següent, es negava a anar-se'n-es lamentava.

Si bé vaig estar a punt d'ordenar al sirvent que acomiadés el visitant, l'avorriment m'havia embargat al llarg del dia .

- Digueu-li que passe- vaig contestar amb una impostada severitat.

Minuts després aparegué el visitant. Era un home de mitjana edat, calb, amb un bigot esmirriat però ben cuidat. Per la seua vestimenta i les seues maneres semblava de bona família. Vaig rebre'l amb un tó de veu educat però distant, com apremiant una bona explicació a la seua presència.

-Bona nit, en què puc ajudar-lo a estes hores de la nit?

-Bona nit, li demane disculpes per aquesta visita tan intempestiva- em va contestar-. Em dic Pere Alemany i Sanchis i vinc de València.

No estava sorprés de l'enrenou que havia provocat el meu anunci en els pobles situats als voltants de la meua llar. El fet de que el ric foraster deixara accedir a aquella imponent casa havia provocat una incessant succesió de visitants, més interessats en xafardejar que en una veritable necessitat de trovar alguna cosa perduda. No obstant, en alguns casos, personatges estrafolaris m´havien fet perdre el temps amb històries tan divertides com absurdes. Aquest cas, sinò, era veritablement sorprenent per la distància recorreguda i per la condició del visitant, i mereixía una gran atenció per la meua part.

-Avans de tot, he de demanar-li, de cavaller a cavaller, el màxim secret sobre el que vaig a contar-li. En altre cas, el prestigi de la nostra familia podria veurés greument afectat -em va suplicar.

-Conte amb la meua promesa- vaig contestar-li. Amb aquella solicitud, el visitant demostrava que no havia fet cap indagació sobre la meua persona. Desconeixia així que havia fet fortuna a l'estranger, lluny de la rància burgesia del país, les regles d'honor de la qual m'interesaven tan poc com el fet de poder utilitzar en benefici meu qualssevol informació que aquell home em poguera propocionar. Algunes vegades camins diferents condueixen al mateix lloc, raó per la qual la meua promesa era absolutament sincera.

-Quan hom no sap com començar, el millor és no donar rodejos, no li sembla?. Així, he de confessar-li que he vingut a recuperar una mà- continuà l´home.

No vaig poder evitar fer una ullada de sorpresa. Si bé semblava que podria conèixer per fi la historia de la mà perduda, el que més em va esbalair era la fredor amb la qual el meu interlocutor máhvia fet aquella confessió. El visitant no em va deixar dir res perquè va continuar parlant.

-La mà no es meva, com vosté pot comprovar, sinò del meu germà Raimon.

Això era evident, jo mateix li havia vist levar-se el fins guants que portava per a fer visibles dos mans xicotetes que feia moure amb esmerats gestos per acompanyar el seu discurs.

-El meu germà no pot vindre a reclamar-la perquè va morir despús-ahir.

-Les meues condolències-vaig contestar-li. Això va ser l'única cosa que em deixà dir durant una estona.

-A casa tots pensaven que moriria jove. Des de xicotet va ser el ull dret de la nostra mare, en pau descanse, que el va consentir de bon troç tot el que ell dessitjava. No va voler continuar amb el negoci familiar. Volia ser poeta. Jo de poemes d'ell no n'he llegit cap, però de desgavells!, n'he patit uns quants per causa de la seua vida llicenciosa.

Davant aquelles paraules estava clar que el propòsit de la visita no tenia res de romàntic o d'homenatge al seu germa. Per altra banda, el tó de la veu de l´home, agut i lleugerament sibil.lant m'amoinava cada vegada més. Quin seria el vertader motiu de la seva visita?

-Fa un mes va venir amb algunes companyies poc aconsellables a allotjar-se en una pensió del poble del costat que havia descobert l'any anterior-va proseguir-. Tenia la intenció d'oblidar la mort del seu millor amic. El seus acompanyants em van contar que eixos dies parlava molt poc i que no escrivia gaire gens perquè deia que li havia abandonat la inspiració. El seu últim dia va escomençar a beure de bon matí i va anarse'n a soles a passejar per la platja, i no tornava. Tot just entrada la nit, el van trobar sota una paret mig desagnat. S'havia tallat la mà amb una destral que havia furtat d'una alqueria. Amb cotxe el van portar al Dénia, on va rebre una transfussió de sang. Al pocs dies, però, li van esdevindre unes forts febres de les que mai es va recuperar.

No sé si el meu cansament a aquelles hores de la nit, el tó de la veu i els gestos del visitant o, més bé, el despreci amb el que es referia al seu germà em feien cada vegada més antipàtica la seua presència. No vaig tindre cap deferència al interrupir-lo per preguntar-li:

-I perquè creieu que la mà del seu germà és a casa meua?

-Per què en un moment de llucidesa, el meu germà confessà que la mà l'havia tirada per damunt de la bardissa d'una casa blanca i gran. El perquè, no el va dir mai- va dir l'home fixant em mi una ullada d'estúpida perplexitat. Em vaig enterar ahir, per casualitat, al seu enterrament, fent la pregunta oportuna a la persona correcta. Els seus amics em van parlar de l'existència d'aquesta casa. Al preguntar en el poble del costat on hi era, m´han contat el de l'anunci.

-Ja sap tota la història-va acabar el visitant-. Em pot dir, per fi, si ha trovat la mà del meu germà?

Havia arrivat el moment de que jo responguera a les seues preguntes. Jo estaba perplex perquè no acabava d'entendre que feia allí aquell home. Estava clar que si el seu germà ja hi era enterrat, la integritat del cos no era el més important. Ell, mentres, em mirava inquisitivament. El meu coneiximent de les persones, atesorat durant molts anys de vida comercial, m'avisava que per la seva ullada, aquell home es movia per ambició més que per sentiments. De sobte ho vaig tindre tot clar.

-Em sap greu dir-li que no, bon home-vaig contestar-li, fent semblar que m'afectava no poder donar satisfacció a la seua demanda.

-Però, com pot ser? Si tot coincideix, la casa blanca, l'anunci- l`home em mirava amb una mescla de perplexitat i odi. Exigeisc que m'aclarisque aquesta xarada!

Si bé podia fer-lo fora de la casa només amb una cridada al servici, volia evitar-me problemes posteriors raó per la qual no em va quedar mes remei que continuar amb la representació.

-Si el que hagués trobat haguera sigut una mà, sens dubte que haguera cridat a la força pública!-li vaig replicar. Ara sóc jo que li demana sigil.li-vaig continuar, intentant rebaixar la tensió-. En correspondència a la seua confessió, li confessaré l'objecte que custòdie.

Vaig retirar-me al meu vestidor i en un moment li vaig traure un dels millors bastons de la meua col.lecció. Era un gran treball, la fusta era de caoba i l'empunyadura d'ivori, bellament treballada.

-El vaig trobar abandonat sobre la sorra a la platja. No se de quí és però, sense dubte déu tindre un gran valor. Espere que el passejant que visite aquest indrets torne prompte per a reclamar-lo algún dia.

Vaig desfer-me, per fi, del visitant, que estava visiblement decebut i no del tot convençut. De seguida, vaig buscar el frasc amb la mà i em vaig fixar en el veritable objectiu del visitant. Com em pensava, amb la calma que dona la seguretat del costum, vaig fixar-me en l'anell insertar en el dit cor. Si bé l'anell de la mà era d'or, el més cridaner de l'objecte era el tamany de la gemma, que pel color debia ser un robí. Una pedra així debia tindre un alt preu. No podía haver un altra explicació a les presses i la ansietat del meu visitant per recuperar el membre d'un germà amb qui havia perdut tot tipus d'afinitat i respecte. El fet de que haguera vingut una vegada enterrat més que fer inexplicable la visita, la arredonia, perquè una vegada enterrat el seu germà ningú s'interesaria per ella.

No obstant, el succés d'aquella nit més que un epílog va suposar el principi d'una nova història. El que m´havia contat el seu germà em va impulsar a tractar de conèixer les motivacions per les que en Raimon havia acabat així la seua vida. La meua curiositat em va portar a llegir per primera vegada en la meua vida poesia. Mitjançant les seues obres, vaig descobrir un ésser sensible, generós i innocent. Si bé ara sé que la luminositat de la seua obra no mai em conduirà als foscos corridors de la desesperació que acabaren amb aquesta exquisita criatura, una pista d'allò ocorregut la vaig trobar en un llibre anomenat Terra Blava, escrit, en part, durant la seva estada al poble del costat. En ell manifestava una ingènua alegria en un senzill poema, que diu així:

Amor meu no em busques

que la mar m'envolta

vullg que m'esperes

a la casa blanca de la costa.

En la intimitat, vaig, finalment, enterrar la mà i l'anell, tot plegats, per a que una part de l'anima del pobre Raimon jagués en un lloc on havia sentit la veritable felicitat.

1

A la velocitat del raig
no podem prevenir les taques del temps,
no ens sentim enfortits per l'escalfor del sol.

Amb la remor del tro
no sabem acaronar la son d'un infant,
apallissem les raons que ens calen per volar.

Amb l'esclat del llamp
trepitgem les flors de les edats,
defugim els plaers dels colors que ens habiten.

Pluja furiosa de pedres transparents,
astres en caiguda lliure,
rodamons nafrat per colps minúsculs.

Ara ja no sent la navalla que talla l'aire.

Dèries i somnis

Ciutat amable

on ploren noves dèries

de l'esperança.

En la  vorera

un vianant anònim

capta vells somnis.

I al fons la plaça

com àgora moderna

que ens amenaça.

Vicent Satorres

Més que paraules

L'espot d'IKEA sobre paraules valencianes.
Espot en Youtube

clòtxina, badallar, festejar, catxirulo, tira-li, amics, esclafit, fardatxo, pardal, butxaca, fotracà, templat, redéu, truque, torrà, milhòmens, de categoria, nyàs, garrofó, socarraet, espardenyà, agraîts, germanor

TORTUGA AMERICANA

Inspiració

     
                                                         Foto de Fausto Toledo
                                                     TORTUGA AMERICANA
                                       tot recordant el conte de l'alumne Antoni Sarrià.

Els colors

Els colors rosa i malva, colors de pau i quietud.
Els colors de dona madura acollidora.
Els colors que acaronen l'esperit i t'omplin de serenitat.
Els colors dels passejos a les tardes.
Els colors de recolliment al final del dia.

Altra versió:

Colors

Rosa i malva, colors de pau i quietud
colors de dona madura acollidora
colors que acaronen l'esperit i t'omplin de serenitat
colors dels passejos a les tardes
colors de recolliment al final del dia

Continuació del conte El principi de la saviesa

Al capvespre, el criat m’anuncià una altra visita. El personatge deuria fregar els seixanta hiverns, era gris, ulls de puça i una mirada escorcolladora. Portava un abric pèl-ras i el braç esquerre enfonsat dins la butxaca.

De sobte, un pressentiment con un llamp em vingué al cap, i una delectació interior en va envair.

¡El misteri s’apropava a la fi!

Amb la mà dreta es tapà la boca, quan començà a farfullar. Igual que l’home es perdia dins l’abric, també les paraules ho feien a la seua boca. Vaig haver d’endevinar-les per entendre el missatge i el motiu de la recerca.

Em va dir que buscava alguna cosa que no hauria d'haver eixit mai del seu cos, era una mancança que el feia patir…

A la fi ho vaig entendre,… i em vaig quedar bocabadat,… ¡Havia perdut la bancada postissa!

Quan vaig fer uns ulls com unes taronges, l’home m’explica com havia arribat a eixa pèrdua.

L’individu en qüesió era agarrat i per no gastar la bancada se la treia de vegades, i se la guardava a la butxaca rosegada i foradada.

Fina Peris