Finalització del conte El principi de la saviesa

Unes setmanes després de posar l'anunci, la processió de persones interesades en trovar quelcom valuós a la meua casa estava minvant clarament. Una nit, quan estava a punt de retirar-me a dormir , Joan, el maiordom, va comunicar-me que acabava de vindre un cotxe conduït per un xofer i que un home volia parlar amb mi envers l'anunci. Malgrat les seues indicacions de que tornara al dia següent, es negava a anar-se'n-es lamentava.

Si bé vaig estar a punt d'ordenar al sirvent que acomiadés el visitant, l'avorriment m'havia embargat al llarg del dia .

- Digueu-li que passe- vaig contestar amb una impostada severitat.

Minuts després aparegué el visitant. Era un home de mitjana edat, calb, amb un bigot esmirriat però ben cuidat. Per la seua vestimenta i les seues maneres semblava de bona família. Vaig rebre'l amb un tó de veu educat però distant, com apremiant una bona explicació a la seua presència.

-Bona nit, en què puc ajudar-lo a estes hores de la nit?

-Bona nit, li demane disculpes per aquesta visita tan intempestiva- em va contestar-. Em dic Pere Alemany i Sanchis i vinc de València.

No estava sorprés de l'enrenou que havia provocat el meu anunci en els pobles situats als voltants de la meua llar. El fet de que el ric foraster deixara accedir a aquella imponent casa havia provocat una incessant succesió de visitants, més interessats en xafardejar que en una veritable necessitat de trovar alguna cosa perduda. No obstant, en alguns casos, personatges estrafolaris m´havien fet perdre el temps amb històries tan divertides com absurdes. Aquest cas, sinò, era veritablement sorprenent per la distància recorreguda i per la condició del visitant, i mereixía una gran atenció per la meua part.

-Avans de tot, he de demanar-li, de cavaller a cavaller, el màxim secret sobre el que vaig a contar-li. En altre cas, el prestigi de la nostra familia podria veurés greument afectat -em va suplicar.

-Conte amb la meua promesa- vaig contestar-li. Amb aquella solicitud, el visitant demostrava que no havia fet cap indagació sobre la meua persona. Desconeixia així que havia fet fortuna a l'estranger, lluny de la rància burgesia del país, les regles d'honor de la qual m'interesaven tan poc com el fet de poder utilitzar en benefici meu qualssevol informació que aquell home em poguera propocionar. Algunes vegades camins diferents condueixen al mateix lloc, raó per la qual la meua promesa era absolutament sincera.

-Quan hom no sap com començar, el millor és no donar rodejos, no li sembla?. Així, he de confessar-li que he vingut a recuperar una mà- continuà l´home.

No vaig poder evitar fer una ullada de sorpresa. Si bé semblava que podria conèixer per fi la historia de la mà perduda, el que més em va esbalair era la fredor amb la qual el meu interlocutor máhvia fet aquella confessió. El visitant no em va deixar dir res perquè va continuar parlant.

-La mà no es meva, com vosté pot comprovar, sinò del meu germà Raimon.

Això era evident, jo mateix li havia vist levar-se el fins guants que portava per a fer visibles dos mans xicotetes que feia moure amb esmerats gestos per acompanyar el seu discurs.

-El meu germà no pot vindre a reclamar-la perquè va morir despús-ahir.

-Les meues condolències-vaig contestar-li. Això va ser l'única cosa que em deixà dir durant una estona.

-A casa tots pensaven que moriria jove. Des de xicotet va ser el ull dret de la nostra mare, en pau descanse, que el va consentir de bon troç tot el que ell dessitjava. No va voler continuar amb el negoci familiar. Volia ser poeta. Jo de poemes d'ell no n'he llegit cap, però de desgavells!, n'he patit uns quants per causa de la seua vida llicenciosa.

Davant aquelles paraules estava clar que el propòsit de la visita no tenia res de romàntic o d'homenatge al seu germa. Per altra banda, el tó de la veu de l´home, agut i lleugerament sibil.lant m'amoinava cada vegada més. Quin seria el vertader motiu de la seva visita?

-Fa un mes va venir amb algunes companyies poc aconsellables a allotjar-se en una pensió del poble del costat que havia descobert l'any anterior-va proseguir-. Tenia la intenció d'oblidar la mort del seu millor amic. El seus acompanyants em van contar que eixos dies parlava molt poc i que no escrivia gaire gens perquè deia que li havia abandonat la inspiració. El seu últim dia va escomençar a beure de bon matí i va anarse'n a soles a passejar per la platja, i no tornava. Tot just entrada la nit, el van trobar sota una paret mig desagnat. S'havia tallat la mà amb una destral que havia furtat d'una alqueria. Amb cotxe el van portar al Dénia, on va rebre una transfussió de sang. Al pocs dies, però, li van esdevindre unes forts febres de les que mai es va recuperar.

No sé si el meu cansament a aquelles hores de la nit, el tó de la veu i els gestos del visitant o, més bé, el despreci amb el que es referia al seu germà em feien cada vegada més antipàtica la seua presència. No vaig tindre cap deferència al interrupir-lo per preguntar-li:

-I perquè creieu que la mà del seu germà és a casa meua?

-Per què en un moment de llucidesa, el meu germà confessà que la mà l'havia tirada per damunt de la bardissa d'una casa blanca i gran. El perquè, no el va dir mai- va dir l'home fixant em mi una ullada d'estúpida perplexitat. Em vaig enterar ahir, per casualitat, al seu enterrament, fent la pregunta oportuna a la persona correcta. Els seus amics em van parlar de l'existència d'aquesta casa. Al preguntar en el poble del costat on hi era, m´han contat el de l'anunci.

-Ja sap tota la història-va acabar el visitant-. Em pot dir, per fi, si ha trovat la mà del meu germà?

Havia arrivat el moment de que jo responguera a les seues preguntes. Jo estaba perplex perquè no acabava d'entendre que feia allí aquell home. Estava clar que si el seu germà ja hi era enterrat, la integritat del cos no era el més important. Ell, mentres, em mirava inquisitivament. El meu coneiximent de les persones, atesorat durant molts anys de vida comercial, m'avisava que per la seva ullada, aquell home es movia per ambició més que per sentiments. De sobte ho vaig tindre tot clar.

-Em sap greu dir-li que no, bon home-vaig contestar-li, fent semblar que m'afectava no poder donar satisfacció a la seua demanda.

-Però, com pot ser? Si tot coincideix, la casa blanca, l'anunci- l`home em mirava amb una mescla de perplexitat i odi. Exigeisc que m'aclarisque aquesta xarada!

Si bé podia fer-lo fora de la casa només amb una cridada al servici, volia evitar-me problemes posteriors raó per la qual no em va quedar mes remei que continuar amb la representació.

-Si el que hagués trobat haguera sigut una mà, sens dubte que haguera cridat a la força pública!-li vaig replicar. Ara sóc jo que li demana sigil.li-vaig continuar, intentant rebaixar la tensió-. En correspondència a la seua confessió, li confessaré l'objecte que custòdie.

Vaig retirar-me al meu vestidor i en un moment li vaig traure un dels millors bastons de la meua col.lecció. Era un gran treball, la fusta era de caoba i l'empunyadura d'ivori, bellament treballada.

-El vaig trobar abandonat sobre la sorra a la platja. No se de quí és però, sense dubte déu tindre un gran valor. Espere que el passejant que visite aquest indrets torne prompte per a reclamar-lo algún dia.

Vaig desfer-me, per fi, del visitant, que estava visiblement decebut i no del tot convençut. De seguida, vaig buscar el frasc amb la mà i em vaig fixar en el veritable objectiu del visitant. Com em pensava, amb la calma que dona la seguretat del costum, vaig fixar-me en l'anell insertar en el dit cor. Si bé l'anell de la mà era d'or, el més cridaner de l'objecte era el tamany de la gemma, que pel color debia ser un robí. Una pedra així debia tindre un alt preu. No podía haver un altra explicació a les presses i la ansietat del meu visitant per recuperar el membre d'un germà amb qui havia perdut tot tipus d'afinitat i respecte. El fet de que haguera vingut una vegada enterrat més que fer inexplicable la visita, la arredonia, perquè una vegada enterrat el seu germà ningú s'interesaria per ella.

No obstant, el succés d'aquella nit més que un epílog va suposar el principi d'una nova història. El que m´havia contat el seu germà em va impulsar a tractar de conèixer les motivacions per les que en Raimon havia acabat així la seua vida. La meua curiositat em va portar a llegir per primera vegada en la meua vida poesia. Mitjançant les seues obres, vaig descobrir un ésser sensible, generós i innocent. Si bé ara sé que la luminositat de la seua obra no mai em conduirà als foscos corridors de la desesperació que acabaren amb aquesta exquisita criatura, una pista d'allò ocorregut la vaig trobar en un llibre anomenat Terra Blava, escrit, en part, durant la seva estada al poble del costat. En ell manifestava una ingènua alegria en un senzill poema, que diu així:

Amor meu no em busques

que la mar m'envolta

vullg que m'esperes

a la casa blanca de la costa.

En la intimitat, vaig, finalment, enterrar la mà i l'anell, tot plegats, per a que una part de l'anima del pobre Raimon jagués en un lloc on havia sentit la veritable felicitat.