Temps d'espera

Costa estava morint-se però no ho sabia i si ho sabia no ho aparentava.

Feia ben bé nou mesos que patia afebliment general i sofria dolors creixents a causa del càncer. El pronòstic, després de l'última embranzida de la malatia no s'havia fet explícit i en aquesta ansa de fum Costa s'agarrava per tal de no pensar-hi.

Els dies els passava lents i desassossegats tot pensant contínuament en els seus mals; no donava treva a ningú al seu costat, necessitava l'atenció contínua d'algú que l'acompanyara i el compadira.

El seu cap processava contstantment la llista de píndoles, pegats analgèsics i tota mena de medecines que, en nombre de dos dígits, en prenia diàriament. S'ajudava de paperets on apuntava curosament l'hora exacta i la dosi de cada droga.

S'havia desentés completament de la partida d'escacs que, des de fa tant de temps, jugava amb el seu amic Sendra. Tant de capficament en l'estat de salut li havia fet perdre la memòria dels hàbits que ajuden a navegar el dia a dia de la vida. Estava perdent l'oportunitat d'apuntar-se una partida i de gaudir d'una bona conversa i d'unes rialles. Bona teràpia, sense dubte, que estava rebutjant ara que era quan més calia.

No volia reconéixer el que ja era ben palés. S'acabava el viatge i era temps de fer balanç, recollir les pertenences si és que alguna quedava i plegar. Descansar i endreçar, si més no, la casa dels sentiments, perquè quan el cos se'n va, s'endu l'esguard i la paraula i el temps.

Aquella vesprada, a poqueta nit, va rebre trucada d'en Sendra,

–Què fas que no jugues?
–Jugar. M'agradaria veure't, a tu, al meu lloc. No tire endavant, saps? Jo crec que el que tinc és una parada estomacal.
–Costa, home. No et sembla que amb el càncer ja vas ben aviat?
–Para el carro! Quan millore ja en parlarem.

Passava el dia rellegint prospectes, parant atenció sobre els múltiples efectes secundaris de les potingues que prenia i consultant allò que ja sabia al telèfon d'urgències mèdiques. Si li semblava adient trasbalsava les dosis o en defugia alguna resseguint una mena d'intuïció que no coadjuvava gens ni mica en el control dels símptomes.

–Com et trobes, Costa? Et prepare llet o millor un suc, –va preguntar com cada dia, com cada hora, com en cada ocasió la Rosa.
–He de baixar pel pa, però no trigaré gaire. Necessites quelcom?
–Fes-me una frega a l'esquena, ara, si no t'importa. Crec que m'alleugerirà el cansament.

Rosa, com sempre, a la seua disposició, patia en silenci una ràbia sorda que a poc a poc anava treient-li les forces alhora que sentia una tendresa infinita envers aquell home que havia sigut tan fort i ara més que un vell molt malalt semblava un xiquet malcriat.

Un dia, no molt llumyà, en Costa va sofrir un defalliment, duia a la mà la llibreta de les preses de tensió. L'ambulància, l'hospital, la respiració assistida. Poc abans de finir va dir a la Rosa,

–Quina mala pata, haver de morir-se així tant de repent. 

–Saps què et dic, amada meua, quan isca d'ací ja no em caldrà cap més medecina.