El record

Devia ser l’any 1982 o potser el 1983, ja no n’estic del tot segur. El que sí recorde és que era el mes de gener i feia molt de fred fins i tot per a un lloc com Benidorm. Estava amb Joan Chiner, un amic i company de treball de quan em dedicava a l’urbanisme. Havíem vist neu quan veníem per la carretera i, després de passar pel mas que la família tenia cap a l’interior, als afores de la ciutat, per a saludar sa mare i arreplegar les claus, ens dirigíem a l’apartament que tenien vora la platja, a la avinguda d’Alcoi, on pensàvem quedar-nos un parell de dies.

L’apartament ocupava la planta divuitena d’una torre de vint-i-dues altures i des de la sala i la terrassa no es veia més que la mar, l’illa de Benidorm i el cel. Si t’acostaves a la barana i treies bastant el cap podies veure la platja de Llevant, amb hamaques de tisora plegades, i el carrer, on els cotxes i les persones semblaven joguines. Estava moblat amb bon gust i totalment equipat i preparat per a ser utilitzat, encara que la família de Joan vivia a València la major part del temps. Només necessitàvem comprar alguns queviures per desdejunar, ja que la mare ens havia demanat que anàrem a dinar amb ella i per la nit teníem la intenció de no parar en torreta.

Com haureu suposat, la de Joan era una bona família amb recursos, però he de dir que no eren uns nous rics dels que abundaven a la Marina Baixa en aquells anys. Son pare, que ja no hi vivia, havia estat marí mercant i havia fet diners amb la importació de fustes nobles i d’altres matèries primeres. Eren de les famílies velles de la comarca i ja eren rics quan va començar el boom del turisme i la construcció, per molt que aquest encara els va fer més rics. L’apartament, per exemple, era part del preu que el constructor de la torre els havia pagat al començament dels any seixanta per la venda de la parcel·la de terra improductiva que tenien a la platja.

El cas és que després d’acabar un treball per a un pla especial de reforma interior d’un barri, en què hi participàvem, ell com a arquitecte i jo com economista, havíem fugit de València, ens trobàvem de camí a l’apartament de la platja de Benidorm i, quan va passar el que va passar, anàvem  xarrant sense parar i imaginant que faríem la resta del dia. Conduïa jo el meu Renault 12 de segona mà que tenia des de feia un any i baixàvem per l’avinguda d’Europa cap a la mar. Es circulava pels dos sentits i en aquell temps no hi havia bardissa de separació com ara. Encara que el terra es veia mullat, no ens n’havíem adonat que hi havia gel i de sobte vaig sentir que alguna cosa no anava bé. Alcí el peu de l’accelerador i Joan continuava fent bromes. El cotxe no reduí gaire la velocitat i començà a girar sobre si mateix i a esvarar cap a l’altre costat de la calçada. Un camió venia cap a nosaltres. La sang em va pujar al cap i vaig girar el volant, primer cap a l’esquerra, cap al camió, que va fer sonar la botzina com un tro, i quan només ens separaven uns metres vaig girar cap a la dreta alhora que accelerava amb força. Les rodes s’agarraren a terra i el cotxe passà al costat contrari escapant del camió que s’aturava on nosaltres havíem estat un instant abans.

Uns metres més endavant vaig detindre el cotxe i m’atacà una tremolor que no podía controlar. Llavors me n’adoní que el meu amic no deia res i el vaig mirar: estava blanc, quasi tan blanc com la llet, sense respirar, amb els ulls tancats i amb la ma enganxada com una tenalla a l’agarrador de la porta. Li vaig dir que ja podia obrir-los i respirar i ho va fer, però em costà més que soltara la porta.

Potser ho vaig imaginar, però encara recorde una cosa més: durant els segons que va durar la pèrdua del control del cotxe, i fins que la botzina del camió va sonar, el silenci es va fer en el meu cap i crec haver sentit la veu de mon pare, que havia faltat un any abans a causa de una pneumònia imprevista, i que em deia:

–No frenes! No frenes i no t’estavellaràs.

Insistisc, no sóc persona que crega en miracles i potser ho imaginaria, però si fos així, seria el meu subconscient qui em va aïllar de tot el soroll que m'envoltava per a fer-me recordar, en l’instant en què era necessari, una de les moltíssimes coses senzilles que mon pare em va ensenyar: que quan el cotxe patina sobre l’asfalt banyat o sobre una pel·lícula de gel, és millor no tocar el fre.

Antoni Sarrià per al curs d’escriptura creativa impartit per Isabel Garcia Canet al juny de 2014.