Gabriel García de Oro, El País Semanal, 8.06.2014
Gràcies a la lectura, el nostre món personal
s’enriquix amb altres mons, s’eixampla la nostra vida amb altres vides. Llegir,
sense cap dubte, és crucial en el creixement i desenvolupament dels individus i
de la societat. Tant és així que des de distints sectors es treballa per a
elevar els índexs de lectura en la població. Ens hem adonat d’això. Del que
encara no ens hem adonat és del poder màgic i transformador que té l’altra cara
de la moneda: escriure. Tal vegada per a molts esta activitat està reservada
per a “aquells que saben escriure”. La majoria de nosaltres ens sentim exclosos
de l’olimp de les lletres, reduint els nostres actes en este sentit a un grapat
de correus electrònics, llistats de la compra o redundants missatges en les
xarxes socials. Però pensar que esta activitat està reservada als grans
literats seria tan estúpid com creure que no podem eixir a córrer perquè no som
Usain Bolt. De la mateixa manera que per a realitzar este esport només necessitem
fer un pas rere un altre, per a escriure, com deia Oscar Wilde, només hi ha dos
regles: tindre alguna cosa a dir i dir-ho. I tots tenim coses que contar, com a
mínim a nosaltres mateixos. Repassem tres gèneres que ens obriran la porta a
sorprenents beneficis per al nostre progrés personal i inclús per a la nostra
salut, tant emocional com física. Aprofitem un poder que, literalment, està en
les nostres mans.
A l’escriure projectes un món a la teua mesura” (Jesús
Fernández Santos)
El diari personal és una de les eines més usades pels
psicòlegs per a reordenar les emocions dels pacients. Els seus beneficis són
molts; inclús, segons un estudi dut a terme a Nova Zelanda i publicat en la
revista Time, la gent que porta
un diari personal cicatritza abans les seues ferides, i no parlem de les
emocionals, sinó de les físiques. No obstant això, al marge de la teràpia,
també pot servir-nos per a créixer, progressar, conéixer-nos millor. Només
necessitem un bolígraf, un quadern i 15 minuts de tranquil·litat abans d’anar a
dormir. D’esta manera:
Reflexionarem el nostre dia. El diari ens obliga a organitzar el que hem
viscut i a posar-ho en relació amb els nostres sentiments. Tornem, per així
dir-ho, a viure i sentir el més important del dia.
Avaluarem les nostres respostes
emocionals. La reflexió ens conduïx a
l’avaluació. Hem actuat correctament? Ens hem deixat portar pels sentiments?
Tornaríem a actuar d’esta manera? Estes preguntes ens permeten millorar o
reforçar la nostra conducta, i així créixer en confiança i autoestima.
Posarem en perspectiva les situacions. Perquè podrem repassar les pàgines escrites i
adonar-nos-en que açò que tant ens preocupava, amb el pas del temps, resulta
que no tenia tanta importància. O que aquell problema que pensàvem que no tenia
solució, va resultar tindre’n.
Alliberarem estrés. Escriure del que ens passa és una manera inigualable
d’exterioritzar emocions. D’airejar sentiments. O, inclús, de donar regna solta
a fantasies. I ja siguen emocions, sentiments o fantasies, és important que no
es retroalimenten en el nostre cap enrarint el nostre ambient emocional.
Dormirem millor. Tot el que hem mencionat provoca que alleugerim
càrrega abans d’anar a dormir. Que estiguem més relaxats i amb més seguretat
per a afrontar el nou dia, la qual cosa facilita que dormim millor i descansem
profundament, i així l’endemà estarem més desperts. En tots els sentits.
Esta tècnica va nàixer principalment per a la
superació de situacions traumàtiques i doloroses. No obstant això, hui és d’ús
comú per a totes aquelles persones que vullguen conéixer-se millor i tindre un
major control sobre les seues emocions. L’escriptura expressiva es basa en no
pensar. A deixar-se portar per la paraula. D’esta manera aconseguim aguaitar el
nostre inconscient i connectar amb realitats interiors que d’una altra manera
seguirien bloquejades i ocultes. James Pennebaker, psicòleg de la Universitat
de Texas, estudia els seus beneficis des de fa més de tres dècades i assegura
que “estimula la protecció immunològica, relaxa i millora la qualitat del son,
ajuda a controlar la pressió arterial i reduïx el consum d’alcohol i fàrmacs”.
Si volem començar este viatge interior, només ens cal:
Triar un tema que ens preocupe, per exemple, per què no em porte bé amb esta
persona, o per què em sent malament en esta situació, o per què no aconseguisc fer açò que em propose… El
que siga, però que tinga rellevància per a nosaltres.
Escriure 20 minuts durant quatre dies
seguits. És important ser constant durant el
procés. Trobar un moment de tranquil·litat en què sapiem que no serem
molestats. Apagar telèfons, aïllar-se per una estona.
Només
escriure. Fer-ho sense pensar en què. Deixar que
les paraules fluïsquen, que les frases isquen del nostre interior. Sense
atendre a l’estil ni a la correcció ortogràfica. No jutjar; per sorprenent que
siga el que ens vinga al cap, escriguem-ho. Sense por.
No llegir fins al final. Durant els quatre dies que dura este experiment
personal és convenient no repassar. No llegir el que hem escrit perquè no
contamine l’escriptura del dia següent. Una vegada finalitzem, llavors sí que
cal fer-ho per a veure quins
sentiments tenim davant d’eixa fotografia interior. I així, analitzar en què
ens pot ajudar, què hem aprés i com ens fa sentir.
En la prestigiosa Harvard Business Review va aparéixer
un article titulat ‘Els beneficis de la poesia per a professionals’. En ell,
John Coleman insistia en el fet que tots els empresaris haurien d’escriure
poesia. Que per a exercir qualsevol lloc
de responsabilitat era necessari tindre visió de poeta i deixar de banda els
llibres de management. Revolucionari i inesperat, l’article de Coleman ens
descobrix alguns beneficis d’escriure poesia que tots, siguem empresaris o no,
tenim al nostre abast. I és que la poesia és la millor medicina per a:
Convertir en simple allò complex. El limitat espai d’un poema ens obliga a
sintetitzar. A buscar metàfores, paral·lelismes que convertisquen el caos en
quelcom comprensible. La poesia és un exercici constant de tancar l’inabastable
en una imatge intel·ligible.
No hi ha espill que millor reflectisca la imatge de l’home que les seues
paraules” (Joan Lluís Vives)
Desenrotllar l’empatia. La poesia no sols ens obliga a estar atents als
nostres sentiments, sinó també als dels altres. Una exploració amb què
entendre’ns i connectar-nos amb el món que ens rodeja.
Potencia
la creativitat. La lluita constant per trobar la
paraula justa que aconseguisca expressar allò que volem dir, la capacitat de
sorpresa davant de qualsevol detall o el treball d’imaginació continu són
exercicis creatius de primer orde.
Ens ensenya a valorar la bellesa. Quan estem connectats amb el nostre jo poètic, som
capaços d’apreciar la bellesa en un simple toll. La poesia ens connecta amb un
sentit estètic de la vida.
Estos exercicis prenen l’escriptura com a partida per
al progrés emocional. Però la paraula és màgia, en general tant quan parlem amb els altres com quan ho fem amb nosaltres mateixos. No és
estrany sentir a algú dir-se “Mira que he sigut idiota!” en compte de
dedicar-se alguna cosa constructiva
del tipus “Ací vaig fallar per açò o
per allò altre”. Charles Reade va dir: “Sembra un pensament i colliràs un acte.
Sembra un acte i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i colliràs un caràcter.
Sembra un caràcter i colliràs una destinació”. Però no hem d’oblidar que els
pensaments es filen amb paraules, i segons siga eixe fil, així serà el teixit
de la nostra destinació.
(Traducció al valencià de Vicent Satorres)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada