L'enyorança

Aquell violon qui chante, resultà ser de Maria. Una xiqueta que vivia en una casa humil, on avui s’alçava la meua, fa molts anys.

Ella li’l regalà abans d’anar-se’n amb la seua família i separar-se per sempre d’ell.

Atret per la llum del sol només volia un record.

Aquell home menut era meravellosament sensible, i em va contar la història d’un amor que mai va poder oblidar.

Deia de Maria que li agradava tant el mar, l’aigua,els peixos i la sorra que va decidir que un dia quan fóra gran es convertiria en sirena i la meitat del seu cos estaria per sempre sota l’aigua.

Aquell home venia buscant les petxines,les estreles o qualsevol record que hagueren amagat ell i la seua Maria sota terra en el meu jardí.

Em parlà d’aquella xiqueta.

Deia que els seus ulls eren serens com la mar en calma, foscos com un dia de pluja i clars com una platja a l’estiu. Tan nets com una onada tranquil·la, tan bonics com un poema que fa plorar, sempre feia olor a taronja i portava amb ella, on anava, aquell vell instrument musical.

Volia retrobar-se amb un record suau i misteriós que mai l’abandona.

I amb llàgrimes en els ulls em va regalar una de les joies més cares del món.

El poder immens i màgic de L’AMOR.

(dominguis_mar)