Llibertat

I potser, Llibertat, ets un somni fet

bandera, tant se val

(Lluís Llach)

A favor dels valents, de tots aquells que lluiten contra les injustícies, dels que volen canviar el món, dels que estan ahí, però mai apareixen en els llibres d'història. Així era aquell republicà, combatiu i somiador, que, en l'any trenta-set, en plena guerra civil, va inscriure en el registre civil la seua filla amb el nom de Llibertat. Un nom triat des de molt abans del seu naixement, un bonic nom per a un temps lleig, un nom d'esperança per a un poble castigat i mutilat. Però la il·lusió no va durar massa temps, una època molt grisa va arribar, amb vencedors i vençuts.

No era suficient amb la victòria, els guanyadors havien d'humiliar i convertir als derrotats, i així va ser. El rector del barri de Russafa va iniciar la conversió dels xiquets esgarriats i el seu torn també li va arribar a la filla del republicà. Llibertat ja tenia deu anys quan es va convertir en Josefina, un dia d'hivern de l'any quaranta-set. Les campanes de Sant Valero anunciaven bateig, a la porta de l'església l'esperaven el rector i aquella senyora, tan elegant i tan seriosa, d'acció catòlica, la que li havia prestat aquell bonic vestit de color marfil amb floretes verdes, i els llaços blancs. Mentrestant, a la plaça, els xiquets cantaven allò de “padrí ronyós, cara de gos, la padrina pirulina, si no tiren confitura, morirà la criatura”.

Llibertat tenia por, estava avergonyida. Sa mare la va acompanyar fins a la porta de l’església, però no va entrar. Son pare va quedar a casa, injuriat i derrotat.

Els vencedors immortalitzaren l'instant. Llibertat o Josefina, ja no ho sé, va posar, innocentment feliç, a la porta de l'església amb la medalla de la verge que li van col·locar per a la foto i que li van llevar després.

I les coses del destí, aquesta és l'única foto que conserve de ma mare en aquells temps.

Mª José