Una vida

Aquella anciana em va captivar des del mateix moment que va travessar la porta de casa meua. No podia ni imaginar quina cosa podria haver perdut, la curiositat m’engolia.

Era una dóna molt major, no sabria dir quina edat exactament, havia passat els huitanta, això segur. Era molt baixeta i molt prima, eixuta, encara que forta en la seua aparent feblesa. No recorde massa bé la seua cara, era un món d’arrugues, però sí els seus ulls, blaus clars com el cel d’una vesprada d’estiu, amb una mirada neta i transparent. 

Caminava amb molta dificultat, amb un pas curt però ferm, amb molta determinació. S’havia arreglat especialment per a l’ocasió, això era evident. Lluïa un bonic vestit de flors, encara que molt passat de moda i força juvenil, resultava molt xocant, però alhora entranyable.

Em va donar la mà, una xicoteta mà amb els artells molt marcats, alhora que em deia, amb un fil de veu:

- Només vaig llegir el seu anunci vaig saber que havia arribat el moment. Després de tant de temps!

Va contenir dificultosament l’emoció i va continuar:

- Disculpe senyor, però hui és un dia molt important per a mi, estic molt nerviosa.

Li vaig donar la benvinguda a ma casa i li vaig preguntar quina cosa tan especial esperava trobar en ma casa.

Ella, amb un trist somriure, em va contestar:

- La vida.

Em vaig quedar mut per un instant i, amb tota la delicadesa que vaig ser capaç, li vaig dir:

- Ho sent moltíssim, no crec que ací la puga trobar, però si puc fer alguna cosa per vosté...

L’anciana, amb expressió d’agraïment, em va demanar que la deixara asseure davall del preciós ficus que hi havia al centre del meu jardí. L’arbre més vell i majestuós, diria jo, sense por a equivocar-me, de no només casa meua, sinó de tota la contornà.

Vaig demanar al meu criat que portara una butaca còmoda per a la nostra convidada, però ella ho va rebutjar. Segons em va dir, si l’ajudava, tan sols una miqueta es volia asseure a terra. I així ho férem, es va agarrar del meu braç i caminaren junts fins al ficus, i quan ja estava asseguda a terra al costat del tronc, mirant cap a la mar, jo em vaig retirar uns passos enrere. La vaig observar molt encuriosit. Ella, amb molta dificultat, va buscar i va trobar un xicotet forat prop de terra, en el vell tronc d’aquell preciós arbre.

Com era possible que jo, que tantes vegades m’havia assegut a llegir a l’ombra d’aquell arbre, mai haguera vist aquell forat?

Molt excitada va introduir els seus deformats dits, i va traure, molt a poc a poc, una petita bossa blava de tela amb una inicial gravada, la lletra M. Li tremolaven les mans i, mirant-me, amb llàgrimes en els ulls, em va dir:

- Ací està, l’anell de l’Andreu, el meu Andreu. El va guardar una vesprada d’estiu, de fa ja molts anys, crec que quasi huitanta, tampoc ho sé. El dia que ens prometeren amor etern, el dia que complia dèsset anys, el mateix que va marxar a aquella maldita guerra, de la qual mai no va tornar.

L’anciana continuava parlant, jo no deia res, no podia parlar.

Va sospirar i, amb un ample somriure i una mirada viva, va continuar:

- Era cert, sabia que no m’ho havia imaginat, l’Andreu havia existit i la nostra història d’amor també. Ara tot té sentit!

Vaig veure com la dóna ficava la mà en el seu pit, baix del seu preciós vestit, i treia una bossa, també petita i blava, però en aquesta la lletra bordada era una A, i del seu interior treia un anell, igual que l’altre.

Amb molta cura va ajuntar els dos anells, els va guardar dins d’una bosseta i aquesta dins de l’altra, i els va tornar al forat del seu ficus. Es va acomiadar de l’Andreu, però ara, ja no tenia por, sabia que no seria per a molt de temps.

La vaig ajudar a alçar-se i, sense dir-nos res, la vaig acompanyar fins a la porta de ma casa. Ja fóra, li vaig preguntar el seu nom. Ella, amb la naturalitat i la frescor d’una adolescent, em va contestar: Margarida.

 María José Barberá