Al
capvespre, el criat m’anuncià una altra visita. El personatge deuria fregar
els seixanta hiverns, era gris, ulls de puça i una mirada escorcolladora.
Portava un abric pèl-ras i el braç esquerre enfonsat dins la butxaca.
De
sobte, un pressentiment con un llamp em vingué al cap, i una delectació
interior en va envair.
¡El
misteri s’apropava a la fi!
Amb la mà dreta es tapà la boca, quan començà a farfullar. Igual que l’home es
perdia dins l’abric, també les paraules ho feien a la seua boca. Vaig haver
d’endevinar-les per entendre el missatge i el motiu de la recerca.
Em va dir que buscava alguna cosa que no hauria d'haver eixit mai del seu cos, era
una mancança que el feia patir…
A
la fi ho vaig entendre,… i em vaig quedar bocabadat,… ¡Havia perdut la bancada
postissa!
Quan
vaig fer uns ulls com unes taronges, l’home m’explica com havia arribat a eixa
pèrdua.
L’individu en qüesió era agarrat i per no gastar la bancada se la treia de vegades, i se
la guardava a la butxaca rosegada i foradada.
Fina
Peris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada