Passaren dies, nits, històries..., però el cercle mai s'arribava a tancar. Com eixits d’un conte, centenars de personatges arribaven i seguien arribant davant la casa bona, i colpejaven la tanca que la separava d'aquell altre món, de l'exterior, que l'envoltava.
Aqueix món pel qual, una dona de mitjana edat, mediterrània com la nostra mar, caminava, vagava, profundament desorientada, des d'aquella metamorfosi de la qual no aconseguia escapar des-de feia cinc llargs anys, quan es va trencar el fil que la unia al seu ‘altre’ cor, de feia molt. De llavors ençà vivia en un perpetu i esgotador estat nòmada. Però, malgrat tot, continuava en peu en la recerca d’allò que l’havia de tornar al seu centre, a recuperar les rendes del seu espirit, ara desbocat, i sentir de nou pau, il·lusió de viure.
Caminava, caminava..., i sempre rumb a l'hotitzó, que encara que desdibuixat, tirava amb força del seu fràgil món interior. Rumb a l’horitzo, tota ella al vent, “al vent del món”.
I va ser així com, entre les empemtes, va descobrir aquell paper amb l’anunci “d’una cosa molt important apareguda al jardí de casa bona”. Un sol batec fou suficient per canviar l’orientació de la seua brúixola que l’havia de dur fins aquella casa oberta a la lluna, prop de la mar.
El capvespre es mudava rogenc, i deprés de sentir les bogeries de tants intrusos que s’havien endinsat inútilment en aquesta fortalesa, la malenconia d’aqueixa mirada, que acompanyava una veu cansada, però carnosa i càlida, el van atrapar, a poc a poc, com una trista balada de jazz. I un creixent impúls espentà el nostre home a endevinar aquell preciós i poderós objecte.
I així... passà, dos solituds, una front a l’altra, un món dintre, un altre fora .., ja no hi havia espai, sols aqueix precís instant..., suspesos, l’u front a l’altre, els dos ara perduts, volent retrobar-se.
Ella esfullant sentiments, com quan de menuda feia amb la margarida, –”je t’aime, beaucoup, a la folie, pas du tout”–. Ell, des de quan ja feia molt, i per primera vegada, oblidava aqueixa incòmoda mà esquerra soterrada al seu jardí, i la impenetrable tanca que el separava de la vida. I en aqueix abandó, encara que tímidament, començà a sentir un eco que li tornà el pols a la seua caròtida. A poc a poc, i sense adonar-se’n, anava obrint cadascun del seus porus cap a aquell mar que, des de fora, li enviava el seu fresc alé, com mai fins ara l'havia fet arribat. I començà a somniar el somni d'oferir a aqueixa dona el tresor tan preuat que l'havia portada fins a ell, redimint-lo de la foscor.
Mentre, ella continuava espectant, tal vegada il·lusionada, per trobar en la complicitat d’aqueixa altra mirada, el SÍ que l’havia duta fins a aquell lloc. Llavors encara no sabia que allò que buscava, aqueixa estrela, l’acompanyava des de l’inici del seu viatge, molt dintre, amagada i acaronada al seu interior.
Una recerca..., una trobada..., i sempre rumb a l’horitzó.
Rosa Cardós
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada