Principi de saviesa, d'Alberto Oltra

Isquí al jardí com cada matí abans de res per respirar i aclarir els ulls. Amb gran sorpresa per a mi, hi havia un pintor amb totes les seues eines pintant, no sé si qualsevol racó real o imaginat.
–Disculpe, com heu entrat i què és el que feu ací?
No em contestà de seguida. Al cap d’una estona em digué:
–Mire, ja he acabat aquest retrat.
I quan el vaig veure quedí meravellat per aquella obra. A banda d’una bellesa que mai no havia vist, era, no sé com dir-ho, com si estigueres veient una història que ben bé podia ser la meua pròpia història.
–Sé el que està pensant –digué l’artista–, sé tot el que ha passat a aquesta casa, sé que hi ha vingut molta gent, i sé el de la troballa i que tot això ha canviat la tranquil·litat i placidesa de la qual gaudia.
Em quedí mut, sense paraules davant aquella figura que no encertava endevinar d'on havia pogut eixir.
Demaní als meus criats i jardiners que feren i atengueren aquell home en tot el que demanara, que no li faltara de res.
Bocabadat estava, veient com treballava, com imaginava i creava quasi diria jo al mateix temps, amb una increïble rapidesa.
–Ara vaig a fer una escultura, quedarà bé a aquest lloc del jardí, li donarà sentit, ja ho veurà, em digué. Però m'agradaria escoltar música.
En una estona l'home del gramòfon que pareixien conéixer-se va ficar un disc i la música començà a sonar. Sonava com si la Filharmònica de València amb el seu cor de cambra estiguera tocant allí mateix.
En un tres i no res, l’escultura ja era acabada i col·locada al seu lloc. Era un cap de persona amb un rostre bellíssim, tant que diria que tocava la perfecció. El cap estava clavat amb un ferro que l'alçava de terra un parell de pams, apegat a un boix de la vorera i clavant-se dintre.
–És fantàstica –li diguí jo–, no tinc paraules per agrair-li ni per definir el seu treball.
–Sí, no ha quedat malament, i com li deia abans, li dóna caràcter i un doble sentit a aquest racó.
Jo no sabia molt bé el que volia dir. El cas és que cada vegada que passava pel costat d’aquell bust el mirava i em quedava pensant en les paraules del que jo ja tenia com a mestre, no sols gran mestre, sinó el meu gran mestre. Fins que un dia passant per darrere del bust me n'adoní que tapat per la vorera hi havia esculpida una altra cara. Apartí les rames un poc i descobrí al revers com sempre amb emoció i sorpresa, la cara d’una fera de terrorífic semblant. Em quedí pensatiu.
No sé quantes obres va pintar, quants contes i poemes va escriure, fins i tot una gran pintura que cobria gran part de la façana de la casa.
El gos sols volia jugar.
–Tu també pots crear, sols has de posar la teua imaginació a treballar i observar el món a través dels teus ulls.
Em posí al seu costat amb un llenç en blanc a intentar-ho. Però per molt que pensava, res no me s’ocorria. Pensí en la tanca del jardí, tal volta era massa inaccessible, llavors decidí trencar-la en part a trossos, deixant grans obertures i restes que quedaren en peu que deixaren zones ocultes que és millor no ensenyar.
–Bé no està malament. M’agrada. Però és una deconstrucció d’allò que no és necessari. Crec que has de crear. Jo cree per a mi i tu has de fer el propi.
La música sonava fantàstica quan me n'adoní que no eixia del gramòfon i en el lloc hi havia un escenari gegant ple de músics vestits de gala i oferint un concert sols per a nosaltres.
De sobte uns sorolls em despertaren, estava al llit. Sobresaltat i amb gran angoixa isquí al jardí de pressa. Preguntí als jardiners on era l’artista? Però ells sorpresos asseguraven que allí no hi havia cap persona i que cap soroll havien sentit a la nit.
Vaig mirar per tot l’hort. La tanca estava sencera i sols l’empremta de la façana i l’escultura de la vorera hi quedava.

Alberto Oltra