renaixença

                  ( Continuaciò del compte de Calders)

Els fulls de la vella platanera es precipitaven sobre un sòl esvarós banyat per la pluja matutina, algunes d'elles es resistien a caure per a complir amb el cicle natural de la vida, altres eren transportades per la brisa i allí per centenars de mils s'agrupaven en un racó de la plaça d'on no tenien escapatòria, els fulls en les seues diverses tonalitats, estadis i grandària, vestien a la plaça d'un color tardorenc que els agranadors s'encabotaven a esborrar. A mi m'agradava notar l'estora vegetal sobre els meus peus, el so que provoca la xafada, per que aquella estora de fulls albergava tota la màgia, substrat de la vida. Per moments m'imaginava endinsant-me en la selva amazònica, però aquells agranadors pareixien verdaders devoradors.

Els jardins de la glorieta eren l'únic pulmó que quedava, el ciment havia perdut la batalla en aquella illa, aquells dies el vent es va oferir com  aliat i era des de l'illa des d'on es produïa l'atac, per moments pareixia que s'aconseguia, els fulls venien en allau i no eren suficients ni les graneres fetes amb branques fines d'albaida, ni les aspiradores, els carrers anaven adquirint l'aspecte del bosc, inclús alguns animals poc habituals en la ciutat començaven a fer acte de presència, els gossos ensumaven inquiets la irrecognoscible albereda, es multiplicaven les aromes i s'aplacava l'olor d'albelló,  el vent oferia un cant inusitat, tremolaven les branques i era allí on rossinyols i altres cantors s'albergaven del temporal. S'havia guanyat l'albereda, ja era  nostra. Una esquirol assilvestrada s'alegrava entre la fullaraca, els àlbers centenaris havien col·laborat amb l'illa, les fileres dels àlbers, les branques de les quals es besaven en el cel, tenien per fi, un sòl acord amb la seua naturalesa salvatge.

En un cantó un grup de jubilats criticaven amb desvergonyiment la poca eficàcia d'aquells treballadors públics.

La ciutat anava perdent el color gris, l'estora pareixia voler estendre's mes i mes, semblava un esser viu, disposat a perpetrar-se, em sentia part d'aquell procés en què d'alguna manera el paisatge originari tractava de tornar com el riu al seu vell llit i va ser així d'aquesta manera com em vaig vore embolicat en esta rebel·lió del natural, el vent com a aliat dels fulls també havia dissipat la por, avançí segur, com no ho havia fet mai, el cabell s'havia embolicat en la meua cara, tènia dibuixat un somriure explosiu d'autosatisfacció i de victòria. El  bosc s'havia fet extensible,

Era nostra l'albereda, en realitat no havíem guanyat la guerra, ni tan sols una batalla, era una xicoteta escaramussa, però esta ens havia donat ales, vaig imaginar al guepard enfilar per la branca caiguda, a la civilització enfonsar-se, pero prompte vaig despertar i vaig tornar a mi mateix, no podíem cantar victòria, l'esquadra dels agranadors no sols s'havia reforçat sinó que s'havia organitzat. Un clavill en el paviment provocat pel creixement de l'arrel d'un ficus mil·lenari em va encoratjar, cridí al bosc, l'incite a la lluita, vaig sentir la seua presència, m'abrací al tronc d'aquell ficus trencador, vaig sentir la seua força i avançí sense por, el bosc s'engrandia i els seus tentacles es feien notar, però la ciutat encara era del ciment i de la civilització.

A poqueta nit, havíem segut reduïts, el marbre del sòl de l'albereda lluïa imponent. Miraba amb tristeça, aquell espai urbà robat a la selva.

Em va sorprendre la facilitat amb què havia aconseguit trepar a la cima d'aquell om centenari, sense pensar. Des d'allí vaig poder contemplar una altra xicoteta illa d'exuberant vegetació en fase d'expansió, es tractaba d’un jardí rodejat d'una muralla que impedia l'avanç del ciment, l'illa pareixia voler obrir-se cap a la mar, avançí incomode seguint la ruta del meu costat salvatge, obrint-me pas per territori enemic i arribe finalment.

Assentat davall l'ombra del ficus del jardí, em vaig trobar amb un home de mitjana edat que mirava amb excitació l'avanç del bosc, em doní compte  que ambdós estàvem lluitant en el mateix ban i mirant-me fixament,  em va dir:

Se alló que busques, em busques a mi, jo sóc, jo sóc l'home salvatge.

 I junts,  avancerem cap a la mar oberta que en eixe moment , començava a recuperar les seues dunes.