El principi de la saviesa, continuació d'Antoni Sarrià

[…]

El matí següent va venir a veure’m un home gran, amb cabells blancs i llargs, ben vestit encara que sense compte i amb un bastó a la mà. Caminava com despistat, amb la mà esquerra a la butxaca, mirant ara un costat del jardí i ara l’altre, sense dir no res ni presentar-se. Al principi, ni tan sols em mirà als ulls malgrat que jo no deixava d’observar-lo des del porxe tot i esperant pacientment que em digués alguna cosa. Després de l’home del gramòfon i d’altres persones que havien passat, ja no em semblava estrany cap comportament i el d’aquest home no n’era una excepció. Finalment, deixà d’escorcollar entre les plantes i les flors amb el bastó, s’aturà davant d’on jo estava i em digué:

—Bon dia, senyor.

—Bon dia- li responguí, alhora que aprofitava per a mirar les seues mans i l’aspecte que tot ell oferia. Encara que no havia tret la mà esquerra de la butxaca del pantaló em resultà evident que la conservava.

—Sembla que us interessa el meu jardí i m’agradaria que em diguéreu per què— vaig dir-li tan amablement com calia.

—He vingut pel vostre anunci— em digué al mateix temps que es capgirava i mirava de nou cap el jardí.

—Llavors supose que heu perdut alguna cosa- vaig dir jo.

—Sí, una tortuga— afirmà, i esperà durant uns segons la meua reacció que no va arribar —Una tortuga mora, mediterrània, de terra, amb la closca oval i poc bombada, que camina molt, molt lentament perquè ja és molt vella— digué tot seguit mentre feia ostentosament un gest d’abatiment i tristesa.

Em quedí mirant-lo detingudament i pensant què podia dir-li sense ofendre’l. Hi havia alguna cosa en ell que no encaixava i no es podia dir que semblés algú que estigués mal del cap, més bé tenia l’aspecte de posseir alguna estranya saviesa. No obstant, ja no sabia què pensar i li vaig dir:

—Si heu llegit l’anunci sabreu que allò que algú ha perdut en el meu jardí és una cosa molt important i no em sembla que una tortuga vella ho siga.

—Pot ser per a vosté no ho siga- em contestà una mica enfadat- Però per a mi es el major tresor que tinc- afegí.

—I puc preguntar-li per què- gosí a dir-li i ell tardà altra vegada en contestar.

—Ella és Inspiració— em digué finalment, i se li il·luminà la cara dient-ho.—Però no solament es diu Inspiració, és la meua inspiració!— afegí— No sé si m’entén; jo sóc escriptor i sense ella no puc escriure ni una paraula que tinga sentit. Vivim no molt lluny d’ací i cada matí, assegut al riurau de la nostra caseta em prepare per a escriure i, com ella està un poc sorda, cride ben fort: “Inspiració! Vine!”, i només treu el cap un torrent d’idees i paraules em venen al cervell i em pose a escriure i no puc parar fins que ella torna a amagar-se. Hi ha dies bons, en què ella es tira hores donant voltes i voltes pel riurau i a mi em surt tota una novel·la. Altres, s’atura una mica més aviat i he de conformar-me amb un relat o una faula. El darrer hivern caigué malalta uns dies, només sortia uns minuts i haguí de conformar-me amb escriure uns haikus. Però, des de fa uns dies ha desaparegut i em tem que mai més no tornarà.

Antoni Sarrià per al curs d’escriptura creativa impartit per Isabel Garcia Canet, continuació del conte El principi de la saviesa de Pere Calders.