La Marina (haikú) - Ara revisat i recomanacions d'IGC...

El blau, sota el blau;
el sol, de llum i testimoni
del mar i del cel.


II.Versió:

El blau sota el blau,
el sol de llum i testimoni
del mar i del cel.

o 

III

El blau sota el blau
sol de llum i testimoni
del mar i del cel.

( Aquest sí que és haiku, perquè té la mesura en el segon vers de 7 sil·labes; per tant, 5/7/5, en canvi els altres dos queden bé com a versos lliures però no segueixen la mesura del haiku)
La profe-IGC-

Metapoesia

Paraules que cremen, que conmouen;
versos que a l'ànima arriben;
sentiments que s'amollen al vent;
joia o tristesa que es declamen;
por i coratge que es destil·len.
Però... 
I la mirada encisadora d'un nen?
O el caminar d'un vell afanyant-se?
Qui sap si no seran també poesia?

renaixença

                  ( Continuaciò del compte de Calders)

Els fulls de la vella platanera es precipitaven sobre un sòl esvarós banyat per la pluja matutina, algunes d'elles es resistien a caure per a complir amb el cicle natural de la vida, altres eren transportades per la brisa i allí per centenars de mils s'agrupaven en un racó de la plaça d'on no tenien escapatòria, els fulls en les seues diverses tonalitats, estadis i grandària, vestien a la plaça d'un color tardorenc que els agranadors s'encabotaven a esborrar. A mi m'agradava notar l'estora vegetal sobre els meus peus, el so que provoca la xafada, per que aquella estora de fulls albergava tota la màgia, substrat de la vida. Per moments m'imaginava endinsant-me en la selva amazònica, però aquells agranadors pareixien verdaders devoradors.

Els jardins de la glorieta eren l'únic pulmó que quedava, el ciment havia perdut la batalla en aquella illa, aquells dies el vent es va oferir com  aliat i era des de l'illa des d'on es produïa l'atac, per moments pareixia que s'aconseguia, els fulls venien en allau i no eren suficients ni les graneres fetes amb branques fines d'albaida, ni les aspiradores, els carrers anaven adquirint l'aspecte del bosc, inclús alguns animals poc habituals en la ciutat començaven a fer acte de presència, els gossos ensumaven inquiets la irrecognoscible albereda, es multiplicaven les aromes i s'aplacava l'olor d'albelló,  el vent oferia un cant inusitat, tremolaven les branques i era allí on rossinyols i altres cantors s'albergaven del temporal. S'havia guanyat l'albereda, ja era  nostra. Una esquirol assilvestrada s'alegrava entre la fullaraca, els àlbers centenaris havien col·laborat amb l'illa, les fileres dels àlbers, les branques de les quals es besaven en el cel, tenien per fi, un sòl acord amb la seua naturalesa salvatge.

En un cantó un grup de jubilats criticaven amb desvergonyiment la poca eficàcia d'aquells treballadors públics.

La ciutat anava perdent el color gris, l'estora pareixia voler estendre's mes i mes, semblava un esser viu, disposat a perpetrar-se, em sentia part d'aquell procés en què d'alguna manera el paisatge originari tractava de tornar com el riu al seu vell llit i va ser així d'aquesta manera com em vaig vore embolicat en esta rebel·lió del natural, el vent com a aliat dels fulls també havia dissipat la por, avançí segur, com no ho havia fet mai, el cabell s'havia embolicat en la meua cara, tènia dibuixat un somriure explosiu d'autosatisfacció i de victòria. El  bosc s'havia fet extensible,

Era nostra l'albereda, en realitat no havíem guanyat la guerra, ni tan sols una batalla, era una xicoteta escaramussa, però esta ens havia donat ales, vaig imaginar al guepard enfilar per la branca caiguda, a la civilització enfonsar-se, pero prompte vaig despertar i vaig tornar a mi mateix, no podíem cantar victòria, l'esquadra dels agranadors no sols s'havia reforçat sinó que s'havia organitzat. Un clavill en el paviment provocat pel creixement de l'arrel d'un ficus mil·lenari em va encoratjar, cridí al bosc, l'incite a la lluita, vaig sentir la seua presència, m'abrací al tronc d'aquell ficus trencador, vaig sentir la seua força i avançí sense por, el bosc s'engrandia i els seus tentacles es feien notar, però la ciutat encara era del ciment i de la civilització.

A poqueta nit, havíem segut reduïts, el marbre del sòl de l'albereda lluïa imponent. Miraba amb tristeça, aquell espai urbà robat a la selva.

Em va sorprendre la facilitat amb què havia aconseguit trepar a la cima d'aquell om centenari, sense pensar. Des d'allí vaig poder contemplar una altra xicoteta illa d'exuberant vegetació en fase d'expansió, es tractaba d’un jardí rodejat d'una muralla que impedia l'avanç del ciment, l'illa pareixia voler obrir-se cap a la mar, avançí incomode seguint la ruta del meu costat salvatge, obrint-me pas per territori enemic i arribe finalment.

Assentat davall l'ombra del ficus del jardí, em vaig trobar amb un home de mitjana edat que mirava amb excitació l'avanç del bosc, em doní compte  que ambdós estàvem lluitant en el mateix ban i mirant-me fixament,  em va dir:

Se alló que busques, em busques a mi, jo sóc, jo sóc l'home salvatge.

 I junts,  avancerem cap a la mar oberta que en eixe moment , començava a recuperar les seues dunes.

TORNADA EN TREN

Tornada en tren:

cases, tarongers, quequis,

muda el paisatge,

canvia l'esperit:

la pluja de poesia

mulla els sentits.

                                                                         Fina Peris.

Finalització del conte El principi de la saviesa

Unes setmanes després de posar l'anunci, la processió de persones interesades en trovar quelcom valuós a la meua casa estava minvant clarament. Una nit, quan estava a punt de retirar-me a dormir , Joan, el maiordom, va comunicar-me que acabava de vindre un cotxe conduït per un xofer i que un home volia parlar amb mi envers l'anunci. Malgrat les seues indicacions de que tornara al dia següent, es negava a anar-se'n-es lamentava.

Si bé vaig estar a punt d'ordenar al sirvent que acomiadés el visitant, l'avorriment m'havia embargat al llarg del dia .

- Digueu-li que passe- vaig contestar amb una impostada severitat.

Minuts després aparegué el visitant. Era un home de mitjana edat, calb, amb un bigot esmirriat però ben cuidat. Per la seua vestimenta i les seues maneres semblava de bona família. Vaig rebre'l amb un tó de veu educat però distant, com apremiant una bona explicació a la seua presència.

-Bona nit, en què puc ajudar-lo a estes hores de la nit?

-Bona nit, li demane disculpes per aquesta visita tan intempestiva- em va contestar-. Em dic Pere Alemany i Sanchis i vinc de València.

No estava sorprés de l'enrenou que havia provocat el meu anunci en els pobles situats als voltants de la meua llar. El fet de que el ric foraster deixara accedir a aquella imponent casa havia provocat una incessant succesió de visitants, més interessats en xafardejar que en una veritable necessitat de trovar alguna cosa perduda. No obstant, en alguns casos, personatges estrafolaris m´havien fet perdre el temps amb històries tan divertides com absurdes. Aquest cas, sinò, era veritablement sorprenent per la distància recorreguda i per la condició del visitant, i mereixía una gran atenció per la meua part.

-Avans de tot, he de demanar-li, de cavaller a cavaller, el màxim secret sobre el que vaig a contar-li. En altre cas, el prestigi de la nostra familia podria veurés greument afectat -em va suplicar.

-Conte amb la meua promesa- vaig contestar-li. Amb aquella solicitud, el visitant demostrava que no havia fet cap indagació sobre la meua persona. Desconeixia així que havia fet fortuna a l'estranger, lluny de la rància burgesia del país, les regles d'honor de la qual m'interesaven tan poc com el fet de poder utilitzar en benefici meu qualssevol informació que aquell home em poguera propocionar. Algunes vegades camins diferents condueixen al mateix lloc, raó per la qual la meua promesa era absolutament sincera.

-Quan hom no sap com començar, el millor és no donar rodejos, no li sembla?. Així, he de confessar-li que he vingut a recuperar una mà- continuà l´home.

No vaig poder evitar fer una ullada de sorpresa. Si bé semblava que podria conèixer per fi la historia de la mà perduda, el que més em va esbalair era la fredor amb la qual el meu interlocutor máhvia fet aquella confessió. El visitant no em va deixar dir res perquè va continuar parlant.

-La mà no es meva, com vosté pot comprovar, sinò del meu germà Raimon.

Això era evident, jo mateix li havia vist levar-se el fins guants que portava per a fer visibles dos mans xicotetes que feia moure amb esmerats gestos per acompanyar el seu discurs.

-El meu germà no pot vindre a reclamar-la perquè va morir despús-ahir.

-Les meues condolències-vaig contestar-li. Això va ser l'única cosa que em deixà dir durant una estona.

-A casa tots pensaven que moriria jove. Des de xicotet va ser el ull dret de la nostra mare, en pau descanse, que el va consentir de bon troç tot el que ell dessitjava. No va voler continuar amb el negoci familiar. Volia ser poeta. Jo de poemes d'ell no n'he llegit cap, però de desgavells!, n'he patit uns quants per causa de la seua vida llicenciosa.

Davant aquelles paraules estava clar que el propòsit de la visita no tenia res de romàntic o d'homenatge al seu germa. Per altra banda, el tó de la veu de l´home, agut i lleugerament sibil.lant m'amoinava cada vegada més. Quin seria el vertader motiu de la seva visita?

-Fa un mes va venir amb algunes companyies poc aconsellables a allotjar-se en una pensió del poble del costat que havia descobert l'any anterior-va proseguir-. Tenia la intenció d'oblidar la mort del seu millor amic. El seus acompanyants em van contar que eixos dies parlava molt poc i que no escrivia gaire gens perquè deia que li havia abandonat la inspiració. El seu últim dia va escomençar a beure de bon matí i va anarse'n a soles a passejar per la platja, i no tornava. Tot just entrada la nit, el van trobar sota una paret mig desagnat. S'havia tallat la mà amb una destral que havia furtat d'una alqueria. Amb cotxe el van portar al Dénia, on va rebre una transfussió de sang. Al pocs dies, però, li van esdevindre unes forts febres de les que mai es va recuperar.

No sé si el meu cansament a aquelles hores de la nit, el tó de la veu i els gestos del visitant o, més bé, el despreci amb el que es referia al seu germà em feien cada vegada més antipàtica la seua presència. No vaig tindre cap deferència al interrupir-lo per preguntar-li:

-I perquè creieu que la mà del seu germà és a casa meua?

-Per què en un moment de llucidesa, el meu germà confessà que la mà l'havia tirada per damunt de la bardissa d'una casa blanca i gran. El perquè, no el va dir mai- va dir l'home fixant em mi una ullada d'estúpida perplexitat. Em vaig enterar ahir, per casualitat, al seu enterrament, fent la pregunta oportuna a la persona correcta. Els seus amics em van parlar de l'existència d'aquesta casa. Al preguntar en el poble del costat on hi era, m´han contat el de l'anunci.

-Ja sap tota la història-va acabar el visitant-. Em pot dir, per fi, si ha trovat la mà del meu germà?

Havia arrivat el moment de que jo responguera a les seues preguntes. Jo estaba perplex perquè no acabava d'entendre que feia allí aquell home. Estava clar que si el seu germà ja hi era enterrat, la integritat del cos no era el més important. Ell, mentres, em mirava inquisitivament. El meu coneiximent de les persones, atesorat durant molts anys de vida comercial, m'avisava que per la seva ullada, aquell home es movia per ambició més que per sentiments. De sobte ho vaig tindre tot clar.

-Em sap greu dir-li que no, bon home-vaig contestar-li, fent semblar que m'afectava no poder donar satisfacció a la seua demanda.

-Però, com pot ser? Si tot coincideix, la casa blanca, l'anunci- l`home em mirava amb una mescla de perplexitat i odi. Exigeisc que m'aclarisque aquesta xarada!

Si bé podia fer-lo fora de la casa només amb una cridada al servici, volia evitar-me problemes posteriors raó per la qual no em va quedar mes remei que continuar amb la representació.

-Si el que hagués trobat haguera sigut una mà, sens dubte que haguera cridat a la força pública!-li vaig replicar. Ara sóc jo que li demana sigil.li-vaig continuar, intentant rebaixar la tensió-. En correspondència a la seua confessió, li confessaré l'objecte que custòdie.

Vaig retirar-me al meu vestidor i en un moment li vaig traure un dels millors bastons de la meua col.lecció. Era un gran treball, la fusta era de caoba i l'empunyadura d'ivori, bellament treballada.

-El vaig trobar abandonat sobre la sorra a la platja. No se de quí és però, sense dubte déu tindre un gran valor. Espere que el passejant que visite aquest indrets torne prompte per a reclamar-lo algún dia.

Vaig desfer-me, per fi, del visitant, que estava visiblement decebut i no del tot convençut. De seguida, vaig buscar el frasc amb la mà i em vaig fixar en el veritable objectiu del visitant. Com em pensava, amb la calma que dona la seguretat del costum, vaig fixar-me en l'anell insertar en el dit cor. Si bé l'anell de la mà era d'or, el més cridaner de l'objecte era el tamany de la gemma, que pel color debia ser un robí. Una pedra així debia tindre un alt preu. No podía haver un altra explicació a les presses i la ansietat del meu visitant per recuperar el membre d'un germà amb qui havia perdut tot tipus d'afinitat i respecte. El fet de que haguera vingut una vegada enterrat més que fer inexplicable la visita, la arredonia, perquè una vegada enterrat el seu germà ningú s'interesaria per ella.

No obstant, el succés d'aquella nit més que un epílog va suposar el principi d'una nova història. El que m´havia contat el seu germà em va impulsar a tractar de conèixer les motivacions per les que en Raimon havia acabat així la seua vida. La meua curiositat em va portar a llegir per primera vegada en la meua vida poesia. Mitjançant les seues obres, vaig descobrir un ésser sensible, generós i innocent. Si bé ara sé que la luminositat de la seua obra no mai em conduirà als foscos corridors de la desesperació que acabaren amb aquesta exquisita criatura, una pista d'allò ocorregut la vaig trobar en un llibre anomenat Terra Blava, escrit, en part, durant la seva estada al poble del costat. En ell manifestava una ingènua alegria en un senzill poema, que diu així:

Amor meu no em busques

que la mar m'envolta

vullg que m'esperes

a la casa blanca de la costa.

En la intimitat, vaig, finalment, enterrar la mà i l'anell, tot plegats, per a que una part de l'anima del pobre Raimon jagués en un lloc on havia sentit la veritable felicitat.

1

A la velocitat del raig
no podem prevenir les taques del temps,
no ens sentim enfortits per l'escalfor del sol.

Amb la remor del tro
no sabem acaronar la son d'un infant,
apallissem les raons que ens calen per volar.

Amb l'esclat del llamp
trepitgem les flors de les edats,
defugim els plaers dels colors que ens habiten.

Pluja furiosa de pedres transparents,
astres en caiguda lliure,
rodamons nafrat per colps minúsculs.

Ara ja no sent la navalla que talla l'aire.

Dèries i somnis

Ciutat amable

on ploren noves dèries

de l'esperança.

En la  vorera

un vianant anònim

capta vells somnis.

I al fons la plaça

com àgora moderna

que ens amenaça.

Vicent Satorres

Més que paraules

L'espot d'IKEA sobre paraules valencianes.
Espot en Youtube

clòtxina, badallar, festejar, catxirulo, tira-li, amics, esclafit, fardatxo, pardal, butxaca, fotracà, templat, redéu, truque, torrà, milhòmens, de categoria, nyàs, garrofó, socarraet, espardenyà, agraîts, germanor

TORTUGA AMERICANA

Inspiració

     
                                                         Foto de Fausto Toledo
                                                     TORTUGA AMERICANA
                                       tot recordant el conte de l'alumne Antoni Sarrià.

Els colors

Els colors rosa i malva, colors de pau i quietud.
Els colors de dona madura acollidora.
Els colors que acaronen l'esperit i t'omplin de serenitat.
Els colors dels passejos a les tardes.
Els colors de recolliment al final del dia.

Altra versió:

Colors

Rosa i malva, colors de pau i quietud
colors de dona madura acollidora
colors que acaronen l'esperit i t'omplin de serenitat
colors dels passejos a les tardes
colors de recolliment al final del dia

Continuació del conte El principi de la saviesa

Al capvespre, el criat m’anuncià una altra visita. El personatge deuria fregar els seixanta hiverns, era gris, ulls de puça i una mirada escorcolladora. Portava un abric pèl-ras i el braç esquerre enfonsat dins la butxaca.

De sobte, un pressentiment con un llamp em vingué al cap, i una delectació interior en va envair.

¡El misteri s’apropava a la fi!

Amb la mà dreta es tapà la boca, quan començà a farfullar. Igual que l’home es perdia dins l’abric, també les paraules ho feien a la seua boca. Vaig haver d’endevinar-les per entendre el missatge i el motiu de la recerca.

Em va dir que buscava alguna cosa que no hauria d'haver eixit mai del seu cos, era una mancança que el feia patir…

A la fi ho vaig entendre,… i em vaig quedar bocabadat,… ¡Havia perdut la bancada postissa!

Quan vaig fer uns ulls com unes taronges, l’home m’explica com havia arribat a eixa pèrdua.

L’individu en qüesió era agarrat i per no gastar la bancada se la treia de vegades, i se la guardava a la butxaca rosegada i foradada.

Fina Peris

MERCÈ RODOREDA - De quina mena de matèria està constituïda la memòria?

L'últim adéu

Ací vos deixe el meu conte sobre una batalla de la tercera guerra carlina que va haver a Bocairent.
El vaig publicar en un llibre de festes del poble i vaig fer esta versió en Calaméo, l'heu de veure com un llibre digital. Féu clic damunt del títol.

L'últim adéu, de Vicent Satorres

Llibertat

I potser, Llibertat, ets un somni fet

bandera, tant se val

(Lluís Llach)

A favor dels valents, de tots aquells que lluiten contra les injustícies, dels que volen canviar el món, dels que estan ahí, però mai apareixen en els llibres d'història. Així era aquell republicà, combatiu i somiador, que, en l'any trenta-set, en plena guerra civil, va inscriure en el registre civil la seua filla amb el nom de Llibertat. Un nom triat des de molt abans del seu naixement, un bonic nom per a un temps lleig, un nom d'esperança per a un poble castigat i mutilat. Però la il·lusió no va durar massa temps, una època molt grisa va arribar, amb vencedors i vençuts.

No era suficient amb la victòria, els guanyadors havien d'humiliar i convertir als derrotats, i així va ser. El rector del barri de Russafa va iniciar la conversió dels xiquets esgarriats i el seu torn també li va arribar a la filla del republicà. Llibertat ja tenia deu anys quan es va convertir en Josefina, un dia d'hivern de l'any quaranta-set. Les campanes de Sant Valero anunciaven bateig, a la porta de l'església l'esperaven el rector i aquella senyora, tan elegant i tan seriosa, d'acció catòlica, la que li havia prestat aquell bonic vestit de color marfil amb floretes verdes, i els llaços blancs. Mentrestant, a la plaça, els xiquets cantaven allò de “padrí ronyós, cara de gos, la padrina pirulina, si no tiren confitura, morirà la criatura”.

Llibertat tenia por, estava avergonyida. Sa mare la va acompanyar fins a la porta de l’església, però no va entrar. Son pare va quedar a casa, injuriat i derrotat.

Els vencedors immortalitzaren l'instant. Llibertat o Josefina, ja no ho sé, va posar, innocentment feliç, a la porta de l'església amb la medalla de la verge que li van col·locar per a la foto i que li van llevar després.

I les coses del destí, aquesta és l'única foto que conserve de ma mare en aquells temps.

Mª José

ROGENC (inspirat en un conte de Pere Calders)

Passaren dies, nits, històries..., però el cercle mai s'arribava a tancar. Com eixits d’un conte, centenars de personatges arribaven i seguien arribant davant  la casa bona, i colpejaven la tanca que la separava d'aquell altre món, de l'exterior, que l'envoltava.

Aqueix món pel qual, una dona de mitjana edat, mediterrània com la nostra mar, caminava, vagava, profundament desorientada, des d'aquella metamorfosi de la qual no aconseguia escapar des-de feia cinc llargs anys, quan es va trencar el fil que la unia al seu ‘altre’ cor, de feia molt. De llavors ençà vivia en un perpetu i esgotador estat nòmada. Però, malgrat tot, continuava en peu en la recerca d’allò que l’havia de tornar al seu centre, a recuperar les rendes del seu espirit, ara desbocat, i sentir de nou pau, il·lusió de viure.

Caminava, caminava..., i sempre rumb a l'hotitzó, que encara que desdibuixat, tirava amb força del seu fràgil món interior. Rumb a l’horitzo, tota ella al vent, “al vent del món”.

I va ser així com, entre les empemtes, va descobrir aquell paper amb l’anunci “d’una cosa molt important apareguda al jardí de casa bona”. Un sol batec fou suficient per canviar l’orientació de la seua brúixola que l’havia de dur fins aquella casa oberta a la lluna, prop de la mar.

El capvespre es mudava rogenc, i deprés de sentir les bogeries de tants intrusos que s’havien endinsat inútilment en aquesta fortalesa, la malenconia d’aqueixa mirada, que acompanyava una veu cansada, però carnosa i càlida, el van atrapar, a poc a poc, com una trista balada de jazz. I un creixent impúls espentà el nostre home a endevinar aquell preciós i poderós objecte.

I així... passà, dos solituds, una front a l’altra, un món dintre, un altre fora .., ja no hi havia espai, sols aqueix precís instant..., suspesos, l’u front a l’altre, els dos ara perduts, volent retrobar-se.

Ella esfullant sentiments, com quan de menuda feia amb la  margarida, –”je t’aime, beaucoup, a la folie, pas du tout”–. Ell, des de quan ja feia molt, i per primera vegada, oblidava aqueixa incòmoda mà esquerra soterrada al seu jardí, i la impenetrable tanca que el separava de la vida. I en aqueix abandó, encara que tímidament, començà a sentir un eco que li tornà el pols a la seua caròtida. A poc a poc, i sense adonar-se’n, anava obrint cadascun del seus porus cap a aquell mar que, des de fora, li enviava el seu fresc alé, com mai fins ara l'havia fet arribat. I començà  a somniar el somni d'oferir a aqueixa dona el tresor tan preuat que l'havia portada fins a ell, redimint-lo de la foscor.

Mentre, ella continuava espectant, tal vegada il·lusionada, per trobar en la complicitat d’aqueixa altra mirada, el SÍ que l’havia duta fins a aquell lloc. Llavors encara no sabia que allò que buscava,  aqueixa estrela, l’acompanyava des de l’inici del seu viatge, molt dintre, amagada i acaronada al seu interior.

Una recerca..., una trobada..., i sempre rumb a l’horitzó.

Rosa Cardós

El poder màgic d'escriure

Article "El mágico poder de escribir" Accés a l'original
Gabriel García de Oro, El País Semanal, 8.06.2014

Gràcies a la lectura, el nostre món personal s’enriquix amb altres mons, s’eixampla la nostra vida amb altres vides. Llegir, sense cap dubte, és crucial en el creixement i desenvolupament dels individus i de la societat. Tant és així que des de distints sectors es treballa per a elevar els índexs de lectura en la població. Ens hem adonat d’això. Del que encara no ens hem adonat és del poder màgic i transformador que té l’altra cara de la moneda: escriure. Tal vegada per a molts esta activitat està reservada per a “aquells que saben escriure”. La majoria de nosaltres ens sentim exclosos de l’olimp de les lletres, reduint els nostres actes en este sentit a un grapat de correus electrònics, llistats de la compra o redundants missatges en les xarxes socials. Però pensar que esta activitat està reservada als grans literats seria tan estúpid com creure que no podem eixir a córrer perquè no som Usain Bolt. De la mateixa manera que per a realitzar este esport només necessitem fer un pas rere un altre, per a escriure, com deia Oscar Wilde, només hi ha dos regles: tindre alguna cosa a dir i dir-ho. I tots tenim coses que contar, com a mínim a nosaltres mateixos. Repassem tres gèneres que ens obriran la porta a sorprenents beneficis per al nostre progrés personal i inclús per a la nostra salut, tant emocional com física. Aprofitem un poder que, literalment, està en les nostres mans.

A l’escriure projectes un món a la teua mesura” (Jesús Fernández Santos)

El diari personal és una de les eines més usades pels psicòlegs per a reordenar les emocions dels pacients. Els seus beneficis són molts; inclús, segons un estudi dut a terme a Nova Zelanda i publicat en la revista Time, la gent que porta un diari personal cicatritza abans les seues ferides, i no parlem de les emocionals, sinó de les físiques. No obstant això, al marge de la teràpia, també pot servir-nos per a créixer, progressar, conéixer-nos millor. Només necessitem un bolígraf, un quadern i 15 minuts de tranquil·litat abans d’anar a dormir. D’esta manera:

Reflexionarem el nostre dia. El diari ens obliga a organitzar el que hem viscut i a posar-ho en relació amb els nostres sentiments. Tornem, per així dir-ho, a viure i sentir el més important del dia.

Avaluarem les nostres respostes emocionals. La reflexió ens conduïx a l’avaluació. Hem actuat correctament? Ens hem deixat portar pels sentiments? Tornaríem a actuar d’esta manera? Estes preguntes ens permeten millorar o reforçar la nostra conducta, i així créixer en confiança i autoestima.

Posarem en perspectiva les situacions. Perquè podrem repassar les pàgines escrites i adonar-nos-en que açò que tant ens preocupava, amb el pas del temps, resulta que no tenia tanta importància. O que aquell problema que pensàvem que no tenia solució, va resultar tindre’n.

Alliberarem estrés. Escriure del que ens passa és una manera inigualable d’exterioritzar emocions. D’airejar sentiments. O, inclús, de donar regna solta a fantasies. I ja siguen emocions, sentiments o fantasies, és important que no es retroalimenten en el nostre cap enrarint el nostre ambient emocional.

Dormirem millor. Tot el que hem mencionat provoca que alleugerim càrrega abans d’anar a dormir. Que estiguem més relaxats i amb més seguretat per a afrontar el nou dia, la qual cosa facilita que dormim millor i descansem profundament, i així l’endemà estarem més desperts. En tots els sentits.

Esta tècnica va nàixer principalment per a la superació de situacions traumàtiques i doloroses. No obstant això, hui és d’ús comú per a totes aquelles persones que vullguen conéixer-se millor i tindre un major control sobre les seues emocions. L’escriptura expressiva es basa en no pensar. A deixar-se portar per la paraula. D’esta manera aconseguim aguaitar el nostre inconscient i connectar amb realitats interiors que d’una altra manera seguirien bloquejades i ocultes. James Pennebaker, psicòleg de la Universitat de Texas, estudia els seus beneficis des de fa més de tres dècades i assegura que “estimula la protecció immunològica, relaxa i millora la qualitat del son, ajuda a controlar la pressió arterial i reduïx el consum d’alcohol i fàrmacs”. Si volem començar este viatge interior, només ens cal:

Triar un tema que ens preocupe, per exemple, per què no em porte bé amb esta persona, o per què em sent malament en esta situació, o per què no aconseguisc fer açò que em propose… El que siga, però que tinga rellevància per a nosaltres.

Escriure 20 minuts durant quatre dies seguits. És important ser constant durant el procés. Trobar un moment de tranquil·litat en què sapiem que no serem molestats. Apagar telèfons, aïllar-se per una estona.

“El que ho pensa tot primer, no escriu res després” (Francisco Umbral)

Només escriure. Fer-ho sense pensar en què. Deixar que les paraules fluïsquen, que les frases isquen del nostre interior. Sense atendre a l’estil ni a la correcció ortogràfica. No jutjar; per sorprenent que siga el que ens vinga al cap, escriguem-ho. Sense por.

No llegir fins al final. Durant els quatre dies que dura este experiment personal és convenient no repassar. No llegir el que hem escrit perquè no contamine l’escriptura del dia següent. Una vegada finalitzem, llavors sí que cal fer-ho per a veure quins sentiments tenim davant d’eixa fotografia interior. I així, analitzar en què ens pot ajudar, què hem aprés i com ens fa sentir.

En la prestigiosa Harvard Business Review va aparéixer un article titulat ‘Els beneficis de la poesia per a professionals’. En ell, John Coleman insistia en el fet que tots els empresaris haurien d’escriure poesia. Que per a exercir qualsevol lloc de responsabilitat era necessari tindre visió de poeta i deixar de banda els llibres de management. Revolucionari i inesperat, l’article de Coleman ens descobrix alguns beneficis d’escriure poesia que tots, siguem empresaris o no, tenim al nostre abast. I és que la poesia és la millor medicina per a:

Convertir en simple allò complex. El limitat espai d’un poema ens obliga a sintetitzar. A buscar metàfores, paral·lelismes que convertisquen el caos en quelcom comprensible. La poesia és un exercici constant de tancar l’inabastable en una imatge intel·ligible.

No hi ha espill que millor reflectisca la imatge de l’home que les seues paraules” (Joan Lluís Vives) 

Desenrotllar l’empatia. La poesia no sols ens obliga a estar atents als nostres sentiments, sinó també als dels altres. Una exploració amb què entendre’ns i connectar-nos amb el món que ens rodeja.

Potencia la creativitat. La lluita constant per trobar la paraula justa que aconseguisca expressar allò que volem dir, la capacitat de sorpresa davant de qualsevol detall o el treball d’imaginació continu són exercicis creatius de primer orde.

Ens ensenya a valorar la bellesa. Quan estem connectats amb el nostre jo poètic, som capaços d’apreciar la bellesa en un simple toll. La poesia ens connecta amb un sentit estètic de la vida.

Estos exercicis prenen l’escriptura com a partida per al progrés emocional. Però la paraula és màgia, en general tant quan parlem amb els altres com quan ho fem amb nosaltres mateixos. No és estrany sentir a algú dir-se “Mira que he sigut idiota!” en compte de dedicar-se alguna cosa constructiva del tipus “Ací vaig fallar per açò o per allò altre”. Charles Reade va dir: “Sembra un pensament i colliràs un acte. Sembra un acte i colliràs un hàbit. Sembra un hàbit i colliràs un caràcter. Sembra un caràcter i colliràs una destinació”. Però no hem d’oblidar que els pensaments es filen amb paraules, i segons siga eixe fil, així serà el teixit de la nostra destinació.

(Traducció al valencià de Vicent Satorres)

El record

Devia ser l’any 1982 o potser el 1983, ja no n’estic del tot segur. El que sí recorde és que era el mes de gener i feia molt de fred fins i tot per a un lloc com Benidorm. Estava amb Joan Chiner, un amic i company de treball de quan em dedicava a l’urbanisme. Havíem vist neu quan veníem per la carretera i, després de passar pel mas que la família tenia cap a l’interior, als afores de la ciutat, per a saludar sa mare i arreplegar les claus, ens dirigíem a l’apartament que tenien vora la platja, a la avinguda d’Alcoi, on pensàvem quedar-nos un parell de dies.

L’apartament ocupava la planta divuitena d’una torre de vint-i-dues altures i des de la sala i la terrassa no es veia més que la mar, l’illa de Benidorm i el cel. Si t’acostaves a la barana i treies bastant el cap podies veure la platja de Llevant, amb hamaques de tisora plegades, i el carrer, on els cotxes i les persones semblaven joguines. Estava moblat amb bon gust i totalment equipat i preparat per a ser utilitzat, encara que la família de Joan vivia a València la major part del temps. Només necessitàvem comprar alguns queviures per desdejunar, ja que la mare ens havia demanat que anàrem a dinar amb ella i per la nit teníem la intenció de no parar en torreta.

Com haureu suposat, la de Joan era una bona família amb recursos, però he de dir que no eren uns nous rics dels que abundaven a la Marina Baixa en aquells anys. Son pare, que ja no hi vivia, havia estat marí mercant i havia fet diners amb la importació de fustes nobles i d’altres matèries primeres. Eren de les famílies velles de la comarca i ja eren rics quan va començar el boom del turisme i la construcció, per molt que aquest encara els va fer més rics. L’apartament, per exemple, era part del preu que el constructor de la torre els havia pagat al començament dels any seixanta per la venda de la parcel·la de terra improductiva que tenien a la platja.

El cas és que després d’acabar un treball per a un pla especial de reforma interior d’un barri, en què hi participàvem, ell com a arquitecte i jo com economista, havíem fugit de València, ens trobàvem de camí a l’apartament de la platja de Benidorm i, quan va passar el que va passar, anàvem  xarrant sense parar i imaginant que faríem la resta del dia. Conduïa jo el meu Renault 12 de segona mà que tenia des de feia un any i baixàvem per l’avinguda d’Europa cap a la mar. Es circulava pels dos sentits i en aquell temps no hi havia bardissa de separació com ara. Encara que el terra es veia mullat, no ens n’havíem adonat que hi havia gel i de sobte vaig sentir que alguna cosa no anava bé. Alcí el peu de l’accelerador i Joan continuava fent bromes. El cotxe no reduí gaire la velocitat i començà a girar sobre si mateix i a esvarar cap a l’altre costat de la calçada. Un camió venia cap a nosaltres. La sang em va pujar al cap i vaig girar el volant, primer cap a l’esquerra, cap al camió, que va fer sonar la botzina com un tro, i quan només ens separaven uns metres vaig girar cap a la dreta alhora que accelerava amb força. Les rodes s’agarraren a terra i el cotxe passà al costat contrari escapant del camió que s’aturava on nosaltres havíem estat un instant abans.

Uns metres més endavant vaig detindre el cotxe i m’atacà una tremolor que no podía controlar. Llavors me n’adoní que el meu amic no deia res i el vaig mirar: estava blanc, quasi tan blanc com la llet, sense respirar, amb els ulls tancats i amb la ma enganxada com una tenalla a l’agarrador de la porta. Li vaig dir que ja podia obrir-los i respirar i ho va fer, però em costà més que soltara la porta.

Potser ho vaig imaginar, però encara recorde una cosa més: durant els segons que va durar la pèrdua del control del cotxe, i fins que la botzina del camió va sonar, el silenci es va fer en el meu cap i crec haver sentit la veu de mon pare, que havia faltat un any abans a causa de una pneumònia imprevista, i que em deia:

–No frenes! No frenes i no t’estavellaràs.

Insistisc, no sóc persona que crega en miracles i potser ho imaginaria, però si fos així, seria el meu subconscient qui em va aïllar de tot el soroll que m'envoltava per a fer-me recordar, en l’instant en què era necessari, una de les moltíssimes coses senzilles que mon pare em va ensenyar: que quan el cotxe patina sobre l’asfalt banyat o sobre una pel·lícula de gel, és millor no tocar el fre.

Antoni Sarrià per al curs d’escriptura creativa impartit per Isabel Garcia Canet al juny de 2014.

Temps d'espera

Costa estava morint-se però no ho sabia i si ho sabia no ho aparentava.

Feia ben bé nou mesos que patia afebliment general i sofria dolors creixents a causa del càncer. El pronòstic, després de l'última embranzida de la malatia no s'havia fet explícit i en aquesta ansa de fum Costa s'agarrava per tal de no pensar-hi.

Els dies els passava lents i desassossegats tot pensant contínuament en els seus mals; no donava treva a ningú al seu costat, necessitava l'atenció contínua d'algú que l'acompanyara i el compadira.

El seu cap processava contstantment la llista de píndoles, pegats analgèsics i tota mena de medecines que, en nombre de dos dígits, en prenia diàriament. S'ajudava de paperets on apuntava curosament l'hora exacta i la dosi de cada droga.

S'havia desentés completament de la partida d'escacs que, des de fa tant de temps, jugava amb el seu amic Sendra. Tant de capficament en l'estat de salut li havia fet perdre la memòria dels hàbits que ajuden a navegar el dia a dia de la vida. Estava perdent l'oportunitat d'apuntar-se una partida i de gaudir d'una bona conversa i d'unes rialles. Bona teràpia, sense dubte, que estava rebutjant ara que era quan més calia.

No volia reconéixer el que ja era ben palés. S'acabava el viatge i era temps de fer balanç, recollir les pertenences si és que alguna quedava i plegar. Descansar i endreçar, si més no, la casa dels sentiments, perquè quan el cos se'n va, s'endu l'esguard i la paraula i el temps.

Aquella vesprada, a poqueta nit, va rebre trucada d'en Sendra,

–Què fas que no jugues?
–Jugar. M'agradaria veure't, a tu, al meu lloc. No tire endavant, saps? Jo crec que el que tinc és una parada estomacal.
–Costa, home. No et sembla que amb el càncer ja vas ben aviat?
–Para el carro! Quan millore ja en parlarem.

Passava el dia rellegint prospectes, parant atenció sobre els múltiples efectes secundaris de les potingues que prenia i consultant allò que ja sabia al telèfon d'urgències mèdiques. Si li semblava adient trasbalsava les dosis o en defugia alguna resseguint una mena d'intuïció que no coadjuvava gens ni mica en el control dels símptomes.

–Com et trobes, Costa? Et prepare llet o millor un suc, –va preguntar com cada dia, com cada hora, com en cada ocasió la Rosa.
–He de baixar pel pa, però no trigaré gaire. Necessites quelcom?
–Fes-me una frega a l'esquena, ara, si no t'importa. Crec que m'alleugerirà el cansament.

Rosa, com sempre, a la seua disposició, patia en silenci una ràbia sorda que a poc a poc anava treient-li les forces alhora que sentia una tendresa infinita envers aquell home que havia sigut tan fort i ara més que un vell molt malalt semblava un xiquet malcriat.

Un dia, no molt llumyà, en Costa va sofrir un defalliment, duia a la mà la llibreta de les preses de tensió. L'ambulància, l'hospital, la respiració assistida. Poc abans de finir va dir a la Rosa,

–Quina mala pata, haver de morir-se així tant de repent. 

–Saps què et dic, amada meua, quan isca d'ací ja no em caldrà cap més medecina.

Clor i Iode

L'empremta del record.

Clor i Iode.

Tant de temps esperant aquest moment! S'havien conegut en el poble on estiuejaven a Càceres. El pare d'ella i la mare d'ell havien nascut allí, però havien deixat el poble en els anys 70, quan la família dels dos havien emigrat.

Al estiu, entre jocs en la piscina amb olor de clor i els balls en les revetles a la nit amb el so de fons d'Extremoduro, s'havien trobat... i la química va fer el seu treball.

Ella vivia en una ciutat dormitori de Madrid i ell a València..., massa lluny. Havien parlat tantes vegades de fer coses junts! Inclús tenien una llista que anaven ratllant segons s'anaven fent realitat els desitjos. Hui, finalment havien pogut fer realitat una de les coses pendents de la llista: havien passat tot el dia mirant al Mediterrani junts.

Per a ella era la primera vegada, i ell es trobava feliç de poder assistir a una altra "primera vegada" d'ella. Per a poder recordar aquest dia, ara era necessari fer una fotografia i afegir la imatge a l'arxiu de memòries gràfiques de la seua vida. Aquestes empremtes en l'arena de la platja rica en iode era la imatge que millor resumia totes les sensacions d'eixe dia que tant temps havien esperat. La va pujar al seu compte d'instagram amb el títol: "Tant de temps esperant aquest moment"

Estrella Rodríguez

Juny.14

El naixement del rei En Jaume

A última hora de la classe, quan ja en quedàvem uns pocs, hem estat comentant els problemes que han generat els noms de les persones. El nom és una de les coses més importants que tenim les persones i a tots ens agrada que quan algú ens parla es dirigisca a nosaltres pel nostre nom. Hem estat comentant el cas d'Aloma, el cas d'Antín, de la mare de María José, Libertad i han aflorat altres casos. He comentat si algú sabia per què li havien posat al rei En Jaume eixe nom i ningú ho sabia. Fa uns quants anys vaig fer una versió adaptada de la llegenda que conten les cròniques sobre el naixement del rei. Ací la teniu:

El naixement del rei En Jaume, de Vicent Satorres

Tirant lo Blanc

Els primers 27 capítols del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell expliquen la història del comte de Varoich, ací teniu el meu resum en deu pàgines i llenguatge actual basat en el text original.

El comte Guillem de Varoich, de Vicent Satorres

Autoretrat

El llibre que ha comentat Isabel sobre Mercé Rodoreda.

Principi de saviesa, d'Alberto Oltra

Isquí al jardí com cada matí abans de res per respirar i aclarir els ulls. Amb gran sorpresa per a mi, hi havia un pintor amb totes les seues eines pintant, no sé si qualsevol racó real o imaginat.
–Disculpe, com heu entrat i què és el que feu ací?
No em contestà de seguida. Al cap d’una estona em digué:
–Mire, ja he acabat aquest retrat.
I quan el vaig veure quedí meravellat per aquella obra. A banda d’una bellesa que mai no havia vist, era, no sé com dir-ho, com si estigueres veient una història que ben bé podia ser la meua pròpia història.
–Sé el que està pensant –digué l’artista–, sé tot el que ha passat a aquesta casa, sé que hi ha vingut molta gent, i sé el de la troballa i que tot això ha canviat la tranquil·litat i placidesa de la qual gaudia.
Em quedí mut, sense paraules davant aquella figura que no encertava endevinar d'on havia pogut eixir.
Demaní als meus criats i jardiners que feren i atengueren aquell home en tot el que demanara, que no li faltara de res.
Bocabadat estava, veient com treballava, com imaginava i creava quasi diria jo al mateix temps, amb una increïble rapidesa.
–Ara vaig a fer una escultura, quedarà bé a aquest lloc del jardí, li donarà sentit, ja ho veurà, em digué. Però m'agradaria escoltar música.
En una estona l'home del gramòfon que pareixien conéixer-se va ficar un disc i la música començà a sonar. Sonava com si la Filharmònica de València amb el seu cor de cambra estiguera tocant allí mateix.
En un tres i no res, l’escultura ja era acabada i col·locada al seu lloc. Era un cap de persona amb un rostre bellíssim, tant que diria que tocava la perfecció. El cap estava clavat amb un ferro que l'alçava de terra un parell de pams, apegat a un boix de la vorera i clavant-se dintre.
–És fantàstica –li diguí jo–, no tinc paraules per agrair-li ni per definir el seu treball.
–Sí, no ha quedat malament, i com li deia abans, li dóna caràcter i un doble sentit a aquest racó.
Jo no sabia molt bé el que volia dir. El cas és que cada vegada que passava pel costat d’aquell bust el mirava i em quedava pensant en les paraules del que jo ja tenia com a mestre, no sols gran mestre, sinó el meu gran mestre. Fins que un dia passant per darrere del bust me n'adoní que tapat per la vorera hi havia esculpida una altra cara. Apartí les rames un poc i descobrí al revers com sempre amb emoció i sorpresa, la cara d’una fera de terrorífic semblant. Em quedí pensatiu.
No sé quantes obres va pintar, quants contes i poemes va escriure, fins i tot una gran pintura que cobria gran part de la façana de la casa.
El gos sols volia jugar.
–Tu també pots crear, sols has de posar la teua imaginació a treballar i observar el món a través dels teus ulls.
Em posí al seu costat amb un llenç en blanc a intentar-ho. Però per molt que pensava, res no me s’ocorria. Pensí en la tanca del jardí, tal volta era massa inaccessible, llavors decidí trencar-la en part a trossos, deixant grans obertures i restes que quedaren en peu que deixaren zones ocultes que és millor no ensenyar.
–Bé no està malament. M’agrada. Però és una deconstrucció d’allò que no és necessari. Crec que has de crear. Jo cree per a mi i tu has de fer el propi.
La música sonava fantàstica quan me n'adoní que no eixia del gramòfon i en el lloc hi havia un escenari gegant ple de músics vestits de gala i oferint un concert sols per a nosaltres.
De sobte uns sorolls em despertaren, estava al llit. Sobresaltat i amb gran angoixa isquí al jardí de pressa. Preguntí als jardiners on era l’artista? Però ells sorpresos asseguraven que allí no hi havia cap persona i que cap soroll havien sentit a la nit.
Vaig mirar per tot l’hort. La tanca estava sencera i sols l’empremta de la façana i l’escultura de la vorera hi quedava.

Alberto Oltra